Comentarios (87)

• Escrito por  Maria Francis, 11/16/2008 5:39 p. m.

  Si consultamos el significado de la palabra "dignidad" en cualquier diccionario o enciclopedia nos encontraremos con definiciones del tipo: "cualidad de digno", "excelencia, realce", etc. De poco sirven estas acepciones para hacernos una idea sobre qué es la dignidad, aunque de todos modos, esta idea nace en cada uno de nosotros. Personalmente, no creo que sea posible hallar una definición que armonice con el 100% de la población, pues nuestro concepto de dignidad va a depender del origen, la educación recibida, las experiencias, religión, cultura, etc. De aquí la dificultad de elaborar leyes que preserven la popularizada "dignidad humana" en ciertos ámbitos.
  Seguramente que en un país desarrollado todos coincidiríamos en calificar el maltratamiento de presos como algo no-digno; sin embargo, ante el aborto, la fertilización in vitro, la eutanasia o la clonación se abriría un abanico de calificativos: digno, indigno, digno pero, indigno aunque…
  Así pues, desde mi punto de vista, podríamos dividir el concepto de dignidad en parcelas: unas globalmente compartidas, mientras que otras siempre dependerían del criterio individual.
  Ya para terminar, no pienso que hablar de dignidad sea algo estúpido e inútil, ya que para cada persona esta palabra lleva consigo un grupo de valores y criterios que rigen su modo de actuar frente los demás.
  
  14267186
  Maria Francis

   

• Escrito por  Gas, 11/17/2008 12:12 p. m.

  Yo también estoy de acuerdo con Maria Francis: creo que el concepto de dignidad no es algo estúpido ni inecesario.
  Es más, creo que esun concepto a tener en cuenta siempre, ya que es muy importante para todos nosotros.
  La dignidad es una parte de una persona.
  En mi opinión, una persona siempre tiene dignidad aunque sea muy pequeña.

   

• Escrito por  josephine, 11/17/2008 12:16 p. m.

  Com ha dit en el comentari anterior la "Maria francis", és molt improbable, per no dir impossible, que algun dia aconseguim establir una definició de la paraula DIGNITAT capaç d'acontentar el 100% dels individus.
  
  Des del meu punt de vista això, més que un problema, crec que és el reflex de les grans diferències que pot haver-hi entre societats i cultures, i fins i tot, entre dos persones cultural i socialment "iguals". I és per això que estic d'acord amb el títol de l'article de Steven Pinker, perquè el fet d’intentar basar les decisions i els conceptes que han de regir la pràctica en la medicina i la investigació en un concepte que mai serem capaços de compartir significa sotmetre les idees d’uns a les d’uns altres i per tant, supeditar la vida d’unes persones a les idees dels altres.
  
  Per suposat, si que crec en la idea de la dignitat humana, però com a una part privada i “única” que forma part de la manera de veure i afrontar la vida d’una persona, i no com a una llei que ha d’establir el que una persona ha de fer, o no, amb la seva vida.
  
  Com ha dit la meva companya, estic d’acord en que s’hauria de dividir la dignitat en parcel•les, unes "globalment compartides" i unes altres dependents del criteri individual. El que jo voldria afegir no és més que el criteri que considero que hauria de separar els dos blocs, LA LLIBERTAT PERSONAL. L’àmbit global de la definició hauria de desaparèixer en el moment en el que s’oposa a la llibertat que te cada persona per a decidir que pot fer amb la seva vida i el seu cos. Opino que ningú, sota cap concepte, té dret a jutjar, i molt menys decidir, si una altra persona pot o no posar fi a la seva vida, i encara menys basant-se en conceptes religiosos o dogmàtics que ni tant sols ha establert ell mateix com a propis i que s’emmascaren darrera la idea de la dignitat personal.
  
  Per últim, només dir que en la investigació i la pràctica mèdica s’hauria de pensar en el bé que es pot aconseguir amb una determinada tècnica i quin és el preu que s’ha de pagar per al seu desenvolupament per a determinar si és èticament acceptable, però mai s’hauria de basar en la ja molt usada “dignitat humana”

   

• Escrito por  marylin, 11/18/2008 12:12 p. m.

  la dignidad es un concepto que no puede ser definido porque cada persona tiene el suyo. deberia existir por eso unos varemos de consideracion. no TODO puede considerarse digno. es por eso que encuentro mas importante la autonomia de las personas, su derecho a desarrollar un pensamiento y a mantenerse firme a el. igualmente no todo es blanco o negro y no se puede dejar hacer lo que a uno le de la gana. claro esta que no se encontrara una definicion que armonice con la idea de todos los ciudadanos del mundo. pero debe existir algunas caracteristicas generales que se cumplan en todas las concepciones de la dignidad.

   

• Escrito por  Anónimo, 11/18/2008 7:34 p. m.

  Primer de tot, trobo que aquesta gent del comité que decideix què significa dignitat el primer que haurien de fer seria definir si entenen el terme de forma global, és a dir, que afecta a totes les persones del món per igual o; al contrari, de forma individual, diferent i i propi de tothom.
  Consider-ho aquest punt molt important ja que en aquest article moltes vegades s'entenia la dignitat com el fet de no quedar malament davant d'algú o de fer el que la gent espera que facis. Crec que aquesta és una acepció bastant arcaica de la paraula, però el fet és que encara s'utilitza avui en dia. Per posar un exemple d'aquest cas seria quan el Sr. Kass sent la seva dignitat ferida quan veu algú menjant un "cucurutxo" de gelat en públic i ,un altre podria ser un pare que es pren malament que el seu fill/a li comuniqui que és homosexual.
  Personalment entenc la dignitat com un fenomen individual, ja que per mi és aquella sensació que es desperta dins les persones enfront un fet o situació determinades. Per això mateix no concebria el terme dignitat com un paràmetre per definir si una cosa és ètica o no ( com els avenços biomèdics per exemple), ni tampoc la utilitzaria per imposar cap doctrina (com és el cas d'algunes religions). A més, segons el meu punt de vista, que un conjunt de persones vulguin decidir si una cosa és digne o no i que això ho hagi de respectar tot una població ho trob extremadament injust. S'ha de tenir en compte que estarien imposat el seu concepte de dignitat, personal i propi, a la resta de persones a les quals estigués afectant la decisió.

   

• Escrito por  Anónimo, 11/19/2008 7:41 p. m.

  Me parece cínico que alguien que habla de respetar la autonomía publique un artículo con el título: la dignidad es un concepto inútil. Estoy de acuerdo en que es una palabra difusa conceptualmente y que, por ello, no debería utilizarse como argumento ante situaciones biomédicas. Creo también muy necesario resaltar la idea de que lo primodial es respetar la autonomía de las personas y, por ello, quiero criticar su adjetivación ligera de dignidad.
  
  Nu
  14237440

   

• Escrito por  Unknown, 11/26/2008 11:07 a. m.

  Estic completament d'acord amb els qui defensen que el concepte dignitat és únicament subjectiu, resultat de les emocions i pensaments que se'ns desperten davant situacions "xocants". Tal i com explica Steven Pinker, és un concepte que canvia amb el temps, que és plàstic, s'adapta als canvis de la societat, és totalment diferent tenint en compte l'edat, el sexe, la cultura i la situació personal de cada individu, i precisament per això, no es pot ser tan egoísta ni poc intel·ligent de pretendre usar la força d'aquest concepte per dirigir situacions que es veuen desde punts de vista tan diferents. No estic diguent que no es pugui opinar sobre temes com ara l'avort, l'homosexualitat o els avenços en medicina, però aquestes opinions no poden deixar de ser només això. Per trobar consens entre la població, cal tenir una mirada el màxim de crítica i objectiva per tal de procurar el bé de tots o almenys de la majoria, i així evitar imposar idees personals.
  Per altra banda, a mi personalment, el que m'ha sobtat més de l'article és el que s'explica sobre el Consell Presidencial de Bioètica dels Estats Units. Com és possible que actualment, i tenint en compte que aquest és un dels països més avançat en recerca científica, les bases que regeixen la vessant bioètica d'aquesta recerca estiguin literalment originades en individus que pretenen imposar el seu criteri personal, i merament religiós, com és obvi segons es pot entendre en els seus arguments? Em sembla surreal. Com si no fóssim res més que titelles sota el mandat d'alguns "poderosos". Això sí que ens hauria de semblar indigne, o més aviat, una manca de respecte a l'autonomia personal i el dret de decidir.
  
  Txinxeta, 14251215

   

• Escrito por  14268564, 11/26/2008 12:30 p. m.

  Com ja s'ha dit en comentaris anteriors, la dignitat mai podrà ser entesa per tothom igual. La dignitat és un fenòmen de percepció humana, i com a tal, no crec que pugui ser calificat de "concepte inútil", ja que cada persona té les seves idees, valors i projectes de vida relacionats amb el que ell creu que és digne (o la manera més PURA o HONESTA que creu que s'ha de comportar). Per altra banda, crec que Ruth Macklin no fa bé en diferenciar tant dignitat amb el concepte d'autonomia d'una persona: crec que més o menys tothom ens hem posat d'acord en que la dignitat és un concepte individual,i és per això, per aquesta manera d'entendre la vida que té una persona, que ha de ser respectada.
  Per últim dir que, el que sí que trobo inútil és el fet que els anomenats "teoconservadors" busquin un únic concepte de dignitat, ja que estan imposant la seva manera de veure les coses a tothom, i així sí que no es respectaria l'autonomia de les persones.
  
  
  V.V.O.

   

• Escrito por  ingrid, 12/01/2008 12:33 a. m.

  14236563
  
  Hola TOTHOM!!
  Jo penso que la dignitat és un terme molt subjectiu que varia en cada cas concret, ja que com molt bé diu a l'aricle "la dignitat és relativa... les adscripcions de dignitat varien de manera radical amb el temps, el lloc i la persona que la perceb". Per això no m'atreviria dir que una definicó de dignitat és del tot correcta. Crec que és un concepte que cadascú sent al seu interior com a ésser humà però que varia en igual nomre que d'individus.
  Penso que la dignitat és contemplada molt diferentment segons les necessitats de cadascú i segons l'educació que un individu adquireix. Per exemple un nen que veu com a casa per costum o freqüentment hi ha violència entre els seus pares (tan sigui verbal com física), no tindrà la mateixa idea de dignitat que pot tenir un nen on els seus pares es respecten i conserven cadascú la seva autonomia.
  En quan a la frase "una persona tiene derecho sobre su propio cuerpo, un derecho que le permite hacer lo que quiera con él" `penso que és del tot certa i que s'hauria d'aplicar en tots els casos: eutenàsia, suicidi... Ja que per conservar la dignitat crec que és un fet imprescindible tenir el dret tan de viure com de morir i el poder de decisió sobre aquests.
  Crec que la dignitat com diu el text és la manera de tractar a les persones com ells volen que se'ls tractin, però en quan al respecte i al sentit de la humil·liació que tingui cadascú.
  La dignitat en quan als avenços biomèdics crec que no té tan a veure amb el que pugui afectar a allargar la vida i tenir vida eterna o amb bebés de diseny (o sigui el resultat) sinó amb el procés (què s'ha de fer per aconseguir un progrés).
  En conclusió la dignitat és un terme molt difícil de definir i que té milers de variacions i matitzacions. El que sí que tinc clar és que tota perosna ha de gaudir del dret d'autonomia i el deure de respectar als altres.
  
  
  Setembre

   

• Escrito por  Lidia, 12/02/2008 11:04 a. m.

  14231070
  
  Coincideixo amb els anteriors comentaris pel que fa a la definició de dignitat: és clar que no es pot definir d’una manera objectiva què és. El que aquest concepte representa és personal de cadascú, i si m’apureu podria acceptar la idea d’una dignitat compartida per un grup, tot i que estic segura que entre els seus membres hi hauria desenteses i discrepàncies. Dit això no em vull allargar més en aquest aspecte.
  
  
  
  L’article proposa que en últim terme el que importa és el respecte per la persona, independentment del que altres puguin pensar atenent al seu concepte de dignitat, o fins i tot seguint els criteris del que es considera digne globalment entès. En aquest punt Steven Pinker coincideix amb Macklin: “un cop reconegut el principi d’autonomia, la dignitat no afegeix res”. Estic d’acord amb aquesta argumentació, ja que considero i crec que està suficientment clar i acceptat que el principi d’autonomia representa la llibertat del pacient, quelcom que ningú té dret a posar en dubte ni refutar, sempre que la persona es trobi sana i en un estat de claredat mental adequat.
  
  
  
  L’autor analitza l’article Sobre la dignitat humana, accentuant el conservadorisme dels membres del Consell de Bioètica, “Kass no té cap problema amb la longevitat ni la salut, sinó amb el concepte modern de llibertat”. Només vull afegir que aquesta ideologia arcaica no permetrà mai l’avenç de la medicina ni de la investigació mèdica. Encara que la tecnologia pugui millorar la vida i la salut i disminuir el patiment, no serà acceptada si afronta la dignitat humana. En la meva opinió això no és acceptable, i ha de canviar. Dignitat no és sinònim d’ètica.

   

• Escrito por  R, 12/04/2008 12:35 p. m.

  14235185
  
  Efectivamente, así como ya se recalca en todos los comentarios la dignidad es un concepto atrapado en la subjetividad, y nunca podrá salir de alli.
  
  Quien sí puede ir mas alla de estas fronteras y por eso es útil en el terreno biomédico es la autonomia del paciente.Ésta velara por respetar la libre decision de la persona, siempre que ésta se encuentre en su juicio de entender y comprender su situación, de forma que sólo tendremos que valorar si una persona es autonoma o no, sin entrar a juzgar si su decision és buena o mala, digna o indigna. Así pues está claro que debemos diferenciar entre dignidad y autonomia, porqué esta última si que se puede valorar desde un punto de vista objetivo i así si decidimos que una persona es autonoma intrinsecamente ya se respeta su dignidad.
  
  El grande se come al pequeño,
  la Autonomia se come a la dignidad,
  luego la dignidad "vive" dentro la autonomia.

   

• Escrito por  José Luis 10870801, 12/04/2008 1:00 p. m.

  Se desprende del artículo referenciado la necesidad de encontrar términos que sean operativos y libres de ambigüedad. Dignidad es una entelequia sometida a múltiples acepciones y cargada de connotaciones religiosas, filosóficas, políticas, legales y de otras índoles. En todo caso, sufre sutiles cambios de significado en función del contexto y del interlocutor. Este es el principal problema con el que se encuentran aquellos que han intentado liberarla de todos esos condicionamientos; operativizándola en Ciencias de la Salud y pretendiendo legislar en función un concepto tan elevado. Desde este punto de vista, parece lógico que "la dignidad humana" sea desterrada al ámbito coloquial y no deba ser tenida en cuenta para redactar leyes universales. En todo caso, entonces ¿qué debe preservarse en la persona? o ¿qué no debe vulnerarse en pro del avance técnológico o terapéutico?. La respuesta inmediata que me surge es "sus derechos", "su autonomía", "su salud",...La finalidad debería ser mejorar la calidad de vida o muerte, eliminar o aliviar el sufrimiento. Todas estas dudas inciden directamente sobre la búsqueda del propio objetivo de la Medicina o cualquier otra Ciencia de la Salud. Creo que ese sería un buen punto de partida; el replanteamiento del propio "objeto/objetivo" de esta Ciencia. De nuevo, nos encontraríamos con entelequias y desde luego con aberraciones conceptuales. A modo de broma, en un artículo leí: "el objetivo de la medicina es evitar futuras reclamaciones por parte del paciente". Lo que la autora nos plantea sirva, más allá de la propia dialéctica, para replantearnos algunas palabras que utilizamos como realidades universales ajenos (o no) al pelibro que esto conlleva.

   

• Escrito por  Unknown, 12/07/2008 3:08 a. m.

  Ante la pregunta "¿Es dignidad un concepto inútil dentro del ejercicio de la medicina?" (partiendo del hecho de que desconozco por entero el ejercicio de la medicina) se me ocurren dos respuestas. Sí y no. Sí porque, para empezar, el significado de la palabra dignidad es tan sumamente impreciso que sólo pensar en que algo que nadie tiene claro qué representa o para qué sirve pueda entorpecer a cualquier ciencia, sea en su aplicación o avance me parece ridículo. Y, no, porque cualquier hecho o circunstancia que vulnere la idea que tenga una persona en particular de lo que es para sí la dignidad no puede ser ignorado de cualquier manera. Si bien no se duda de que exista la dignidad, sí que pongo en duda que ésta pueda globalizarse hasta el punto de que basándose en ella se pueda establecer un criterio que nos diga, a gran escala, qué podemos o qué no podemos hacer dentro de la medicina. Por esta razón Sí pero también No ante la cuestión planteada. Ya que no creo que debamos plantearnos solamente si el concepto de dignidad tiene algún uso, sino a qué escala dentro de la praxis o la investigación tiene uso. Y cómo se comenta en el artículo, a mi modo de ver, la dignidad sólo tiene validez a los pies de la cama del paciente. El resto es marginal y retrasaría (y retrasa) la aparición de avances que harían que hubiese menos pacientes a los pies de cuyas camas estar.
  
  Kenneth Palma

   

• Escrito por  Jaume Llopis, 12/10/2008 11:31 p. m.

  La dignidad humana es un concepto fundamental. Sobre él se han edificado los más destacados progresos jurídicos del siglo XX en materia de derechos humanos. Evidentemente que es un concepto complejo, difícil de delimitar (subjetivo dicen muchos en sus comentarios), pero indispensable para trazar límites. Los conceptos complejos suelen ser, al mismo tiempo, los más trascendentes. Pero no por ser difícil debemos renunciar a trazar los contornos de lo que queremos decir cuando hablamos de ellos. La dignidad humana tiene que ver con la singularidad. Todo ser humano es singular, es único, tiene un valor absoluto, no relativo. Está constituido de un territorio autónomo. Hay fronteras inviolables que nadie puede, ni debe, traspasar. Unas fronteras que únicamente él, desde su libertad, puede flexibilizar. Y todo lo demás debe ponerse en función de esto. Todo debe estar a su servicio. Esto es lo que significa que sea un absoluto. Cualquier dimensión (incluso la médica) desde la que nos acerquemos a esos átomos indivisibles e inviolables de nuestra realidad social debe hacerse teniendo en cuenta esta noción.

   

• Escrito por  Fabiola Leyton D., 12/11/2008 9:43 a. m.

  (Enviada por Helena F.)
  
  Este articulo relaciona, en parte, la ética con la dignidad. Pero ambos temas son bastante ambiguos (¿qué es ético? ¿qué no? ¿qué es digno? ¿qué no?), y ahí es donde surgen las polémicas. Como veo, estamos todos de acuerdo en que la dignidad es algo abstracto y subjetivo, y por tanto, cada uno lo interpretará a su manera. ¿Y de qué depende esa interpretación unipersonal? Sobretodo de las creencias y educación recibida.
  
  En el proceso de civilización nos hemos visto obligados a regirnos por unas leyes. Pero, ¿quién dicta estas leyes? La ética. Lo que pretende la ética es establecer unas normas que sean del agrado de la mayoría, siempre basándose en la dignidad, autonomia y respeto de cada persona.
  
  Entonces, el problema que se le plantea a la ética es ¿hasta donde llega el margen de la dignidad, autonomia o respeto? Es algo subjetivo, relativo, es decir, de interpretación personal, y por eso, lo que para alguien es indigno (utilizando un ejemplo del artículo: para un rico salir de un coche pequeño) para otros no lo es (siguiendo el mismo ejemplo: para una persona pobre, salir de un cohe pequeño), y es aquí donde entramos en el doble juego que la ética intenta parar.
  
  Para acabar, también añadir que la dignidad, cada vez más, es una palabra usada como un ideal, algo que todo el mundo quiere conseguir pero que desgraciadamente no se consigue, sinó no existiría ni el bullyng, ni el mobbing, ni el maltrato, ni la esclavitud... Lo que realmente importa son los pequeños detalles diarios, de respeto hacia los demás, que refuerzan su dignidad.

   

• Escrito por  14250924, 12/11/2008 10:12 a. m.

  Hola a tots!
  
  Després de llegir els diferents comentaris, me adonat que entre tots estavem fent exactament el que pretén explicar l’autor de l’article amb el títol “la manoseada dignidad humana”.
  Molts creiem que és un valor massa subjectiu per aplicar-ho a la pràctica i ens fa caure en l’error de definir-la, com fa Ruth Macklin, com inútil respecte les actuacions biomèdiques.
  Però, realment, pocs pensem en el sentit més bàsic i primitiu de l’anomenada dignitat humana, que no és res més que el valor intrínsec de cada ésser humà, independent de l’edat, sexe, raça, ideologies polítiques o religioses i condició social. La dignitat és el principi en què es basen tots els Drets Humans: “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en DIGNITAT i drets...”, els quals pretenen aconseguir una vida “digne” a tots els ciutadans.
  Aquí és on molts hi veuen el conflicte: què entenem per vida digne, quins aspectes s’hi inclourien, on hem de posar els límits en la pràctica mèdica, etc. Jo crec que, senzillament, per aconseguir arribar a la famosa dignitat, hem d’actuar de la manera més adequada per arribar fins a la subjectiva FELICITAT de les altres persones. I això s’aconsegueix amb elements totalment objectius, vinculats amb les condicions de vida de la persona.

   

• Escrito por  Montse Massot, 12/11/2008 7:00 p. m.

  Hola! seguint la linea de tots els comentaris que he llegit, a mes d'haver llegit l'article "the stupidity of dignity" i "dignity is a useless concept", que haig de dir que no ho hagi dit algu anteriorment?
  No tinc molt clar si és o no és un concepte inútil. El que si sé és que és impossible unificar un concepte que té tantes lectures. Vivim en un món on tot ho volem globalitzar, i aixó no sempre te aspectes positius o efectius. Com li expliques a una persona sense recursos del tercer món, que aquí al primer món la gent rebutja tractaments perquè atenten la dignitat del pacient?
  Dignitat com a tal, tots en tenim, ara bé, a la nostra manera. Com diu l'article per uns fer un cert tipus de cosa ferìrà la seva dignitat mentres que d'altres no. Com podem globalitzar un significat si cada un de nosaltres tampoc el sap definir al 100%? És impossible. Per aquesta raó crec, que la dignitat és un concepte inútil segons com ens ho mirem i segons on ho apliquem. Usar la definició del terme per assaltar la privacitat, o llibertat de la vida d'una altre persona, em sembla intolerable, així com denegar el reconeixement del dret d'autonomia.
  Crec que també hem de relacionar amb un alt grau el concepte de llibertat i decissió pròpia sobre la nostra voluntat. Així que conclueixo que degut a la dificultat d'ús del terme, la dignitat feta servir com negació al tractament no es pot consentir a la medicina. S'han de trobar arguments més convincents, no un terme amb la capacitat d'englobar múltiples significats.
  
  Montse
  
  14254413

   

• Escrito por  duju11326755, 12/12/2008 2:28 p. m.

  Desprès d'haver llegit els comentareis de tots els emus companys que han participat en el blog, m’agradaria que tots reflexionessim sobre qui és cadascú de nosaltres per pensar que qualsevol actuació de la vida tant quotidiana com professional, és digna.
  Crec que la dignitat és quelcom indescriptible, no crec que hi hagi una definició que abarqui tots els pensaments dels milers de milions de persones que pensem i actuem en conseqüència.
  Penso que les persones que parlen de la dignitat convençudes d’allò que diuen, volen imposar-te el seu pensament, ja que creuen estar en l’ho correcte, allò més “digne”, que a vegades pot estar amb l’ho cert, és a dir, allò més raonable i que tothom espera, però a vegades, no.
  Heu sentit allò de “para gustos colores”, doncs en referència a la dignitat, o allò que es creu d’aquesta, seria quelcom semblant.
  Com diu l’article (La manoseada “dignidad humana”), la dignitat és relativa i per tant cadascú l’entendrà i aplicarà a la seva manera, segons el temps i lloc.
  En definitiva, només dir que la dignitat en si, és una mera percepció humana, que solem utilitzar-la per creure que fem allò que és correcte i convencent-nos dels nostres propis actes.
  
  11326755

   

• Escrito por  Dina Chaaro, 12/14/2008 9:50 a. m.

  La imposibilidad de encontrar una definición satisfactoria para el concepto de dignidad humana provoca que se use este concepto para la imposición de una moralidad político-religiosa determinada. Esto es lo que hace de esta dignidad un concepto estúpido en la actualidad que vivimos por que implica una limitación de la libertad de pensamiento que tenemos en una sociedad occidental mayoritariamente laica y democrática.
  Implica establecer unos juicios de moral atendiendo a una ideología en concreto y pretender establecerlos por igual a una sociedad plural y multicultural en nombre de un concepto abstracto y ambiguo como es el de la dignidad humana.
  
  Esta imposición en nombre de la dignidad, estos juicios de moral, atentan contra la autonomía y el respeto a las personas, dos conceptos que en mi opinión van bien encaminados a respetar y representar lo que para mi significa el respecto a la dignidad humana.
  No voto ni a favor ni en contra de esta moralidad que predican, en este caso los teoconservadores de los que habla el autor; sino que simplemente, cada persona tiene en nuestros días la libertad y el derecho de elegir una filosofía de vida siempre y cuando no atente a la libertad de segundos y terceros. Y cortando en nombre de la dignidad humana vías que otras personas con distintas ideologías puedan creer convenientes para su vida ( aquí me refiero a vías en lo que a medicina respecta) me parece un atentado contra la dignidad de las personas.
  
  
  Sobre el concepto de dignidad creo que esta enfocado desde un punto de vista altivo, bien podría verse como el orgullo de pertenecer a la especie humana una especie superior a todas las demás lo que implicaría que todos tenemos dignidad desde el momento en que nacemos.
  Algunos necesitan unas pautas morales que les guien para saber todo aquello que deben hacer como persona para poder ser considerados dignos.
  Cuando una persona se encuentra en una situación degradante, no bien vista por la sociedad que le rodea ya es por lo visto una persona indigna, ya no tiene el rango de dignidad adecuado para ser tratado como persona, pierde su dignidad y por tanto pierde el derecho a ser tratado dignamente, véase con respeto y consideración hacia su humanidad.
  
  La dignidad de ser personas y ser tratadas como tales no nos la puede quitar nadie, si partimos de que por ser humanos ya tenemos dignidad, para algunos sin embargo hay que saber conservar esta dignidad
  Cada cual dependiendo de la época histórica en la que viva, dependiendo de su filosofía de vida tendrá un concepto u otro de lo que es la dignidad.
  Yo no considero que comer en público sea atentar contra mi dignidad, sin embargo si considero que es una falta de consideración y por tanto un atentado a la dignidad de una persona que este en calle sin comida, hambrienta, sin medios para proporcionarse lo que yo me estoy comiendo en sus narices.
  
  Para acabar solo volver a recalcar que si la dignidad, el manoseado concepto de dignidad humana es usado con tanta ambigüedad para ejercer algún tipo de influencia política i religiosa, estoy totalmente de acuerdo con el autor cuando dice que el principio de autonomía y el respeto a las personas y a su libertad es suficiente para respetar esta “dignidad”.

   

• Escrito por  Lucy, 12/14/2008 12:00 p. m.

  Desde mi punto de vista, creo que le palabra dignidad es poco más que la maniobra que tienen ciertas personas influyentes para imponer a otras aspectos que ellos consideran éticamente correctos, dejando de lado lo que pueda pensar el resto de la sociedad. Esto no lo hace solo un termino inútil, sino que puede llegar a hacerlo perjudicial para personas que no comparten esa misma idea de la dignidad y que por lo tanto les esta vetando su libertad para decidir que hacer con su PROPIA vida.
  
  Considero estúpido el intentar globalizar un termino que ni si quiera se tiene claro que significa, que nadie puede explicarte realmente que es y que por lo tanto, aun menos puede argumentar porque es tan importante que se tenga en cuenta.
  
  Estoy totalmente de acuerdo con Ruth Macklin cuando dice que lo realmente importante es el respeto de la autonomía de las personas y que a partir de ahí, la dignidad ya no tiene nada que hacer.
  Cada persona y cada situación es única, no se puede establecer una norma global o imponer reglas que puedan ir en contra de tus propios criterios para decidir sobre tu vida, no se puede pagar un precio tan alto por vivir en sociedad.
  Y tampoco se puede juzgar a nadie, porque ÚNICAMENTE la persona que esta pasando por algo sabe realmente cual es su situación y por mucha empatía que se tenga nunca se puede llegar a comprender con totalidad aquello que esta sintiendo esa persona.
  
  14250364

   

• Escrito por  Cristina, 12/14/2008 2:32 p. m.

  Com han dit anteriorment crec que la paraula dignitat no és un concepte objectiu, sinó que depen i varia en funció de els valors de cada persona, de l'educació i de les opinions personals sobre certs aspectes.
  Després de llegir l'article només puc afegir que no penso que la dignitat sigui un concepte inútil ni innecessari, sino que no és el terme adequat per valorar certes accions o pràctiques mèdiques.
  
  El concepte d'autonomia si és objectiu. Podem valorar si una persona o pacient és autonom o no, i a partir d'aquí no hem de jutjar la seva decisió (si és digna, si ens sembla bé..). Cada persona té dret sobre el seu propi cos, i un cop acceptat aquest significat de l'autonomia no hi hauria res més a dir.
  
  Estic totalment d'acord amb la frase "un cop reconeguda l'autonomia, la dignitat no afegeix res". Per tant, no es tracta d'un concepte innecesari, sinó que s'ha de basar en l'autonomia.
  
  14241695

   

• Escrito por  mañaneo, 12/14/2008 9:45 p. m.

  Hola a todos!!!!
  
  Bueno, leídos los comentarios veo que más o menos todos tenemos las misas opiniones sobre el tema. La dignidad es una cosa muy personal y nadie puede decidir sobre la de otra persona. Pienso que la frase "la manoseada dignidad humana" es muy acertada. Es un tema del que se ha hablado mucho y sobre el que es muy dificil decidir pautas comunes, pero no por eso es "inútil" como dicen algunos. Pienso que en medicina es fundamental tener unas "normas" en las que apoyarnos en determinadas situaciones, sinó cadauno haría lo que cree que es correcto y muchas veces se encontraría con que ello es diferente a lo que opina el paciente o la familia. Para mi el concepto de dignidad pasa a ser inútil cuando dejamos de respetar lo que piensan otras personas y imponemos nuestros criterios ante los suyos. Si no sabemos respetar lo que es digno para otras personas, tampoco nos estamos respetando a nosotros.

   

• Escrito por  Unknown, 12/15/2008 1:56 a. m.

  La dignidad humana, por muy difícil de definir que sea, es un concepto fundamental. Es curioso que Steven Pinker tilde a la dignidad de estupidez e intente correr un tupido velo ante ella al que denomina autonomía. ¡Qué hábil! Pero solo aparentemente, porque en realidad ataca a los dogmas para proponer otro.
  Por supuesto que el decidir sobre uno mismo es dignísimo, lo más digno si quieren, pero hay que tener en cuenta que no todas las personas son autónomas en todos los momentos de su vida, aunque puedan parecerlo. Pero claro tampoco me atrevería a señalar a alguien como persona autónoma o no autónoma. Y entonces, si no gobierna la dignidad, la arbitrariedad más pragmática puede ser la que mande. Y eso no mola nada.
  
  14233660

   

• Escrito por  Montse, 12/15/2008 6:35 p. m.

  LLegits tots em quedo amb el d'en Jaume Llopis

   

• Escrito por  Francisco, 12/16/2008 12:30 p. m.

  Sí, sin duda comparto todo el comentario de Llopis y la importancia que da a la dignidad humana como concepto fundamental sobre el que se han edificado los más destacados progresos jurídicos del siglo XX en materia de derechos humanos. No podemos hablar de autonomía sino aceptamos el carácter absoluto (que no preciso) de la idea de dignidad que se plasma en cuatro valores, el principal la libertad, matizada y perfilada por la igualdad y la solidaridad, en un contexto de seguridad jurídica, como leí recientemente. La confusión llega porque es un concepto, paradigma, moderno, previamente considerada derivada de Dios o como como imagen de lo que cada uno representaba en la vida social. En ambos casos, creo, la influencia del elemento externo altera las dimensiones personales de la dignidad y, la persistencia de estas visiones, lleva a los conflictos de interpretación que discutimos. Precisamente porque, como Pinker afirma, la idea de dignidad es un fenómeno de la percepción humana, está sujeto a interpretación y evolución y a todos nos corresponde ir perfilando los límtes.

   

• Escrito por  Mithrandir, 12/16/2008 11:59 p. m.

  Una vez leídos los artículos he llegado a la conclusión como algunos de vosotros que, en algunos ámbitos como el legal y el de la ética médica el hecho de apelar a la dignidad carece de utilidad. Esto, no obstante, no quiere decir que el concepto en sí sea inútil, sinó que no creo que lleguemos a ningún resultado satisfactorio, por ejemplo en los debates bioéticos, utilizando la palabra dignidad. Esto es así por que al referirnos a la dignidad también hablamos de nuestra ética. Y es que, la dignidad tiene tantos matices como ésta.
  
  Además de esto, considero que el uso de la palabra dignidad en aquellos temas controvertidos puede ser "peligroso", tal y como explicaba el artículo, hablando del grupo de ética creado por el presidente Bush. En estos terrenos de bioética creo más conveniente hablar de autonomía de las personas, un concepto cuyo significado, des de mi punto de vista, es claro.
  
  14226391

   

• Escrito por  Cristina, 12/17/2008 11:50 p. m.

  Tal como han dicho muchos de los participantes y como se señala en el artículo, la dignidad es, no sólo subjetiva, sinó también muy cambiante entre diferentes èpocas y sociedades. Pero desde mi punto de vista la libertad es un requisito fundamental para que una persona pueda vivir dignamente. Esto, en el ejercicio de la medicina, se ha traducido en la ley de autonomía del paciente y en el documento de voluntades anticipadas, así una persona tiene todo el derecho a expresar el tratamiento o los cuidados médicos que quiere recibir o no. Esto es lo que le da la libertad a una persona para decidir sobre la vida que quiere llevar, que a su modo de ver será la más digna y por lo tanto la mejor que se le puede ofrecer.
  
  14254332

   

• Escrito por  Yolanda Prats, 12/20/2008 2:39 p. m.

  Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

   

• Escrito por  carmen, 12/22/2008 8:36 p. m.

  Hola a todos!
  
  En mi opinión, el problema está en la propia concepción de cada uno del concepto de dignidad,a mi forma de ver me parece bien que se intente poner unos límites a la actuación médica, y esos limites tienen que ser consensuados, porque sino podemos caer en el error de aplicar sobre el paciente lo qeu cada uno de nosostros considera que es la dignidad humana. Otro tema muy diferente es que se utilice como pretexto definir la dignidad humana en la aplicación medica, para obtener otros fines menos...dignos(por confuso y bizantino que suene todo).Segun mi forma de ver intentar buscar la mejor atención para el paciente ya se ateniendo en cuenta la dignidad o la autonomia del mismo, es un hecho cardinal en la practica medica, el termino dignidad puede o no ser el más adecuado, pero lo que importa realmente es el trasfondo de la situación. Podemos llamarle dignidad, decoro, respeto..o lo que queramos, no importa el nombre que le pongamos, pero siempre bajo dos premisas indsipensables: el que la aplicación de ello mejore la calidad de la atencion sanitaria y el que quien lo determine no busque más allá de ese objetivo (y a ello me refiero por los supuestos fines poco honrosos de los que hace referencia el artículo).
  Para finalizar, me parece bien qeu se critique el hecho de si es util o no el concepto de dignidad humana en la medicina, porque de ello de deriva la necesidad de querer mejorar las cosas, y esto es, al fin y al cabo lo mejor que podemos intentar hacer.

   

• Escrito por  Berta Samso, 12/24/2008 11:59 a. m.

  Tal i com mostren els anteriors articles :"la manoseada dignidad humana", "la dignidad es un concepto inutil", "el concepto de dignidad humana", estic totalment dacord amb el fet que no es pot emprar aquest concepte per a definir si una pràctica mèdica és o no ètica. El concepte de dignitat humana és difícil de definir, de fet, si em paro a pensar com el definiria jo, la veritat és que em costa trobar les paraules adecuades i fins i tot hem costa d'aclarir els meus pròpis pensaments al respecte.
  
  El que sí tinc calar és el fet que refugiar-se en el concepte de dignitat humana no té cap sentit o validesa en quant a definir si un aspecte és o no ètic. Ja que llavors algunes pràctiques mèdiques com per exemple l'eutanàsia poden ser morals o immorals segons la banda per on s'observi el terme digintat humana. Per tant, en aquest cas s'hauria de mirar la dignitat humana com a un concepte buit a l'hora de definir la moralitat. És a dir, és obvi que hi ha una dignitat humana però aquesta a grans trets seria la descrita pels drets humans així, quan ja ens referim a les pròpies creences, com entenem la dignitat humana variarà segons cada individu. Per tant no es pot pretendre tirar per terre una pràctica mèdica apelant a la dignitat humana. Ja que des d'una bessant religiosa la dignitat humana està més relacionada amb la idea de Déu i que ha estat ell qui ens ha donat la vida; i des d'una bessant científica el terme dignitat hunama està més relacionat amb la pròpia autonomia. Potser la qüestió seria apelar a altres aspectes més consistents en cuant a la defensa dels diferents punts de vista ja que sino les bases on es fonamenten les nostres explicacions poden trontollar.
  
  Així doncs, com a conclusió, m'agradaria dir que el concepte de dignitat humana és una manera de manipula les paraules per intentar manipular els pensaments de les persones i per tant, és un concepte confús que no hauria de ser emprat per fonamentar els diferents marcs ètics.
  
  Berta Samso medicina Bellvidge

   

• Escrito por  Unknown, 12/25/2008 11:41 a. m.

  “Dignitat” per l’Institiut d’Estudis Catalans es defineix com “respecte que mereix algú.” Una definició força explícita, però que porta al plantjament de què és el respecte. “Respecte” es defineix com “acció de considerar alguna cosa com quelcom que hom ha de tenir en compte”. Si per tal de comparar definicions ens dirigim a la Real Acadèmia Española “dignitat” apareix com “qualitat de digne” entès digne com “mereixedor d’alguna cosa”. Aquesta sense dubte és una definició molt menys acurada, i com s’ha dit en diversos comentaris del bloc, una definició que permet un gran ventall d’interpretacions subjectives per part de cadascú. Veiem que efectivament “dignitat” és una paraula que engloba massa per poder ser definit ja que necessita de subjectivitats individuals. Això és perillós perquè cadascú pot prendre aquesta paraula segons les seves necessitats, i no respectar-la com és degut. Però si imaginem que pogués existir una clara definició de dignitat objectiva, no crec que les coses canviessin gaire, perquè la gent seguiria emprant-la segons les seves necessitats i creences pròpies.
  Si d’altra banda busquem “Autonomia” per tal d’averiguar en què consisteix el “principi d’autonomia” no trobem cap entrada que s’hi refereixi. I és que aquest principi de la bioètica és molt recent. En un concepte que sorgeix com a conseqüència d’un concepte de ser humà o que implica la idea de llibertat personal. Va ser el s. V quan Boecio va definir per primera vegada a la persona com a subjecte independent del grup social. Fins aleshores les persones només actuaven segons expectatives de les famílies o estrats socials als que pertanyien. El principi d’autonomia exigeix el respecte a la capacitat de decisió de les persones, i el dret a que es respecti la seva voluntat, en aquelles qüestions que es refereixin a elles mateixes.
  Des del meu punt de vista tan “dignitat” com “principi d’autonomia” ens descriuen el dret al respecte personal, i el dret que hom té alhora de prendre decisions sobre ell mateix, i la obligació dels demés de respectar-ho. No crec que “dignitat” no sigui útil, ja que si té utilitat encara que només sigui per una persona, crec que ja és suficient. No importa tan el títol que se li doni a aquest concepte tan subjectiu del que tots sabem que estem parlant, sinó precisament del contingut del significat i l’aplicació d’aquest en la vida quotidiana.

   

• Escrito por  Unknown, 12/27/2008 11:53 a. m.

  El concepte dignitat és complex, ja que el seu significat canvia depenent de qui l’utilitza. La dignitat és un fenomen de percepció, cada persona doncs hi entén una cosa diferent quan en parla. Això fa que no ajudi gaire quan discutim sobre temes de bioètica.
  Actualment, el concepte de dignitat es troba a primera línia de la batalla entre les forces religioses i políticament més conservadores, i les forces seculars més progressistes. Cadascun d’aquests grups utilitza la paraula dignitat d’una manera oposada per defensar la seva ideologia sobre el tema de l’eutanàsia.
  Des del meu punt de vista la dignitat no serveix de base per prendre decisions sobre bioètica. Només és útil en aquest sentit quan representa els interessos de qualsevol persona a no ser humiliada, maltractada, etc., i en aquests casos no deixa de representar també una aplicació del principi d’autonomia, que sí que és vertaderament útil a l’hora de tractar temes com l’eutanàsia.
  Això no significa que la dignitat sigui un concepte completament inútil, ja que té una gran força moral que pot ser important a l’hora de tractar altres qüestions (per exemple el fet que les persones vulguem ser vistes com a “dignes” ens fa actuar de manera respectuosa envers els altres i al revés).
  Per últim només voldria afegir que ja sigui en favor de la llibertat, de l’autonomia o de la dignitat, la societat moderna en què vivim hauria d’alliberar-se de prejudicis als quals encara segueix lligada, i començar a tractar la legalització de l’eutanàsia.

   

• Escrito por  Salvament Esportiu, 12/27/2008 12:06 p. m.

  Dignidad significa "calidad de digno". Deriva del adjetivo latino dignus,se traduce por "valioso"; es el sentimiento que nos hace sentir valiosos, sin importar nuestra vida material o social.
  
  La dignidad se basa en el reconocimiento de la persona de ser merecedora de respeto, es decir que todos merecemos respeto sin importar cómo seamos. Al reconocer y tolerar las diferencias de cada persona, para que ésta se sienta digna y libre, se afirma la virtud y la propia dignidad del individuo, fundamentado en el respeto a cualquier otro ser. La dignidad es el resultado del buen equilibrio emocional. A su vez, una persona digna puede sentirse orgullosa de las consecuencias de sus actos y de quienes se han visto afectados por ellos, o culpable, si ha causado daños inmerecidos a otros. La misma dignidad que nos pone por encima de la naturaleza, pues podemos transformarla también en nosotros mismos, contenerla, regularla, nos hace responsables. Un exceso de dignidad puede fomentar el orgullo propio, pudiendo crear la sensación al individuo de tener derechos exclusivos (privilegios). La dignidad refuerza la personalidad, fomenta la sensación de plenitud y satisfacción.
  
  Es el valor esencial que tiene cada ser humano, independientemente de su situación económica, social y cultural, así como de sus creencias o formas de pensar.
  
  El ser humano posee dignidad por sí mismo, no se obtiene ni se gana por factores o individuos externos, se tiene desde el mismo instante de su cincepción.
  
  El ser humano,hombre o mujer, niño o anciano, enfermo o sano, religioso o ateo, malvado o benevolente, blanco o negro... es siempre digno porque puede decidir qué ser, porque no es sólo lo que es, sino también sus aspiraciones y proyectos personales. Incluso al ser más despreciable hay que reconocerle la posibilidad de ser otra cosa que lo que es.
  
  
  ATR 14231265

   

• Escrito por  Unknown, 12/28/2008 1:20 p. m.

  Comentario: 
Una vez leídos los distintos textos propuestos y los comentarios del blog puede 
decir que estoy bastante de acuerdo con la mayoría de los comentarios. 
Podemos encontrar muchas definiciones de dignidad humana y desde mi punto de 
vista es muy difícil hacer una definición que las englobe a todas. Creo que la 
dignidad es un concepto subjetivo, cada persona tiene su propia dignidad. Cada 
persona como individuo particular se elabora su propia dignidad i creo que no se 
ha de imponer una dignidad igual para todo el mundo. Me gusta la separación que 
hace Ramón Valls en el articulo de la dignidad humana. Por una parte, para las 
personas aferradas a la concepción católica hay una dignidad común para todos 
los seres humanos que procede de su condición de hijos de dios y reside en la 
capacidad de acatar y observar la ley moral (esta no emana de los humanos). Para 
otros la dignidad humana consiste en la capacidad que tenemos los humanos de 
darnos la ley moral a nosotros mismos. Personalmente (como persona no católica) 
estoy más de acuerdo con la segunda definición que con la primera. También estoy 
de acuerdo con Pinker cuando dice que la dignidad es un fenómeno de la 
percepción humana, esto nos demuestra que es un concepto subjetivo. 
Por último, me gustaría comentar unas palabras del escrito de Ruth Macklin 
referidas a que la autonomía de las personas es más importante que la dignidad. 
Pienso que ambos conceptos (autonomía y dignidad) están muy relacionados, aunque 
estoy de acuerdo con lo que dice la autora.
  Albert 14265683

   

• Escrito por  14222670, 12/28/2008 2:23 p. m.

  El concepto de dignidad humana es un concepto muy difumindado a causa de su uso, pero tal cosa no significa que sea un concepto inútil. El concepto de dignidad humana en su espesor es muy difícil de definir ya que cada individuo tiene su concepto de lo que es digno para el y es en este espesor o contenido del concepto de dignidad donde entraria la autonomia de cada persona. El hecho que la autonomia juegue un papel a la hora de determinar que es la dignidad humana no significa que la dignidad sea un concepto inútil, sino al contrario. La dignidad humana tiene unos limites, o contornos como decia mi compañero Jaume, que no se pueden sobrepasar y en absoluto se puede dejar que sea la autonomia lo que regule esos limites porque si no se correria el riesgo de dar a entender que "aquí vale todo". Dentro del concepto de dignidad humana, en lo que se refiere al campo medico, la autonomia juega un papel muy importante y se ha de respetar, ya que la dignidad del paciente pasa por respetar su decisión autonoma, por tanto se podria equiparar en este caso la dignidad a la autonomia, pero el problema está cuando nos vamos a los límites de este concepto en el que la autnomia del paciente lo llevaria a tomar una decision que sobrepasara los mismos. Por tanto, creo que el concepto de dignidad humana no es inútil en lo que a sus límites se refiere. Lo que sí és inútil es apelar a él cuando se debaten temas en los que la dignidad dependen simple y llanamente del concepto y manera de ver de cada persona, en definitiva cuando la dignidad no es más que lo que una persona autonoma cree que es digno para si misma.

   

• Escrito por  Yolanda Prats, 12/28/2008 3:43 p. m.

  Mi pregunta es ¿por qué existe entre ellos tanta ansia en crear un concepto único de dignidad que sirva para todas las personas? ¿A caso eso existe?,¿pueden saber qué concepto tienen todas las personas de este planeta sobre la dignidad? Yo creo que no, por considero que dignidad implica respetar los principios básicos de cada uno. Lo de si puede tener una persona o no dignidad, dependerá de si le arrebatas o no uno de estos principios. Atentas, supongo, contra su autonomía.
  
  Considero que la dignidad sí que puede ser “perjudicial” porque muchas personas utilizan el concepto para digamos “controlar” la situación, como pasa en EEUU, y me parece incorrecto que eviten determinadas actividades biomédicas por decir que está en contra de la dignidad cuando en realidad su posición es indigna por no intentar mejorar la salud de alguien. Este afán por establecer un concepto de dignidad único lo definiría como una “prescripción de algo” que se debe cumplir sí o sí y sería inmodificable y contendría aquello digno para ellos, no para todo el mundo.
  
  Lo que me llama la atención del artículo es la postura que adopta Kass respecto a la “pro-muerte” porque pienso que eso indicaría que está a favor de que si una persona tiene una enfermedad que le producirá una muerte prematura ¿tenemos que dejar que la siga padeciendo y no hacer nada si tenemos el remedio para que eso no ocurra? En todo caso, tendremos que preguntar a la persona si piensa que morir con esa enfermedad es digno para ella y quiere seguir con esa postura o al contrario. Quiero decir que con esto que el concepto de dignidad es propio de cada persona, cada uno considera para ella lo que es digno y lo que no.

   

• Escrito por  Julio, 12/29/2008 12:15 p. m.

  No penso que la dignitat sigui una qualitat que es pugui cercar i contemplar com es fa amb un paisatge determinat, sinó més aviat, penso que ja és intrínseca en la nostra visió i determina ineludiblement la percepció de tot allò que ens envolta. Aquesta qualitat emergeix espontàniament en cada persona fruit d’una determinada xarxa de pensaments i creences, la qual està íntimament arrelada a una cultura i a la mescladissa d’experiències que acumula un individu al llarg de la seva vida. Això genera en cada persona una consciència única que actua com a filtre de tot allò que percebem, qualificant tot allò que pot passar al seu través com a digne, i el que no, com a indigne.
  Tot i les diferències individuals de cada persona sobre la seva visió de dignitat, el fet de pertànyer a una cultura o una societat concretes fa que el nostre sistema de creences tingui molts punts en comú respecte la resta de membres de la mateixa comunitat, la qual cosa és bàsica perquè hi hagi un mínim de convivència en la mateixa. Tanmateix, temes com les fertilitzacions in vitro, la clonació o l’ús de cèl•lules mare per la recerca biomèdica, posa de manifest el punt limítrof entre una consciència global i una consciència individual. Aquesta consciència pròpia de cadascú reflecteix la nostra condició i naturalesa humanes, i per tant,penso que el fet de voler establir un únic concepte de dignitat, com proposen els anomenats teoconservadors, mutila allò que precisament ens diferencia potser de la resta d’espècies, la nostra pluralitat interindividual.
  La dignitat no es pot comprendre per tant com concepte estàtic, sinó com un significat que varia en concomitància amb el creixement personal de cada individu i per tant, amb la gama d’experiències viscudes al llarg del temps. Penso doncs, que si s’ha de incorporar algun dogma dintre d’aquest concepte tant difícil d’emmarcar, seria el de respectar en qualsevol cas el concepte individual de dignitat entenent aquest com una branca de la consciència global d’una cultura i època determinades.

   

• Escrito por  Unknown, 12/29/2008 4:19 p. m.

  Dignitat!
  
  La dignitat no és un concepte inútil. La majoria de vegades caiem en l’error de buscar el significat final de les coses, poder descriure en poques paraules la magnitud de tot un concepte. No sempre tot és tant senzill, hi ha paraules com l’amor o la dignitat que van molt més enllà de tot això, engloben conceptes amplis que es poden esgrunar en multitud de definicions totes elles vàlides però incompletes. A la vida res no es blanc o negre i en cada situació la paraula dignitat pot agafar matisos diferents ja que no es el mateix parlar de la dignitat d’un adult que la d’un embrió o la d’un cadàver.
  
  Crec que en medicina, la dignitat hauria de ser entesa com un dret a que tothom sigui tractat com a persona, a no tractar a ningú com a nosaltres no ens agradaria que ens tractessin. Crec que és un terme important i a tenir en compte dins de la medicina. Ens assegura que ningú farà de nosaltres un espectacle (entès en el més ampli sentit de la paraula) i s’aprofitarà del que cadascú és, sense tenir en compte la pròpia voluntat.
  
  Tot i ser un terme complex, que engloba multitud de matisos diferents, és un terme a tenir en compte i que tots hauríem de tenir present si aspirem a ser professionals de la medicina i tractar amb pacients, sobretot avanç de fer estanys experiments tot apel•lat a l’avanç en la medicina.

   

• Escrito por  14253352, 1/01/2009 8:53 p. m.

  Crec que els arguments que Steven Pinker i Ruth Macklin donen per sostenir el títol dels seus respectius articles són brillants. Al principi, em semblava molt dur que algú pogués fer tals afirmacions sobre la dignitat humana, però havent llegit els articles, l’impacte inicial desapareix. No sé si gosaria dir que la dignitat és un concepte inútil, però potser sí, prescindible, perquè no sembla tenir molt sentit parlar de dignitat si no és res més que respectar l’autonomia de les persones.
  
  D’altra banda, em sembla molt raonable que Pinker qüestioni el document “Dignitat humana i bioètica” elaborat pel Consell Presidencial de Bioètica dels EUA. En primer lloc, perquè com molt bé diu, els tractaments LLIUREMENT (no pot ser de cap altra manera) practicats podrien beneficiar moltes persones sense perjudicar-ne d’altres, aleshores, sobre què volen parlar? En segon lloc, pels integrants del Consell. Aquest organisme em fa por.

   

• Escrito por  NIS, 1/02/2009 3:18 p. m.

  Personalment, no considero que parlar de dignitat humana sigui inútil o innecessari; més aviat el contrari. Com es diu a l’article, “No hauríem d’ignorar un fenomen que fa que una persona respecti els drets i interessos d’una altra.”, mai hem de menysprear la utilitat d’aquest concepte.
  El problema apareix quan es vol estandaritzar el concepte, donar-ne una definició objectiva; això si resulta inútil i innecessari, perquè aquest és un concepte que neix en cadascun de nosaltres, és relatiu, i està supeditat, en tot cas, a les vivències, circumstàncies, cultura, etc., de cada individu. No crec que sigui possible, ni convenient, pretendre generalitzar aquest concepte i perdre l’enorme quantitat de matisos que cal aportar amb el seu ús, limitant el seu significat.
  
  És per això que no podem basar decisions mèdiques, científiques, etc., en la suposada dignitat humana; no podem pretendre que tothom segueixi una mateixa ètica, i defensi una mateixa moralitat.
  
  Per últim, a l’article es parla de l’organització d’un consell amb l’objectiu de donar un concepte unificat, respecte aquest fet volia comentar que, en primer lloc, no em sembla convenient generalitzar el concepte; i en segon lloc, tampoc crec que l’organització d’aquest consell i l’elecció del seus membres hagi estat precisament la més adequada i conciliadora; defensen uns interessos concrets, i no donen una visió objectiva, ni tan sols ho pretenen; així, quin és l’objectiu real d’aquest “Consell Presidencial de Bioètica”? Crear una definició única que s’adapti i convingui als seus propis interessos personals?
  
  A partir d’això, crec que cadascú ha de ser lliure per decidir i actuar per ell mateix en tot el que l’impliqui, i cap altra persona hauria de ser capaç d’interferir en aquest dret, ni tan sols jutjar o valorar les decisions i actuacions de cap altra. Perquè mai dos persones pensaran exactament igual.
  
  NIS, 14246330

   

• Escrito por  Guillem Alonso, 1/06/2009 6:48 p. m.

  Des del meu punt de vista, l'article de Pinker critica els conservadors que utilitzen la dignitat com a eina per a rebutjar les noves tecnologies i avenços científics, argumentant que l’aplicació d’aquests no és èticament correcta perquè és indigna i perquè atempta contra la persona. Estic d’acord amb ell en aquest aspecte, que m’ha semblat que el Kenneth també defensava. Em sembla que no té cap sentit defensar que totes aquestes noves eines científiques han de ser rebutjades, primer perquè l’única finalitat que pretenen és millorar la salut i la qualitat de vida, i en segon lloc rebutjar-les fonamentant-se en que són indignes, ja que el que veritablement sembla atemptar contra les persones és prohibir el desenvolupament de les tècniques que podrien donar solució a molts dels problemes actuals.
  
  Pinker explica que el concepte de dignitat és ambigu i que varia per a cada persona, i que per tant no pot ser la raó de base per a que tothom rebutgi una pràctica, ja que el que per a unes persones pot ser indigne per a altres pot ser perfectament digne. Però tot això és part de la mateixa crítica, ara orientada a debilitar el concepte de dignitat amb la finalitat de que no pugui ser utilitzada com a argument. Fins aquí segueixo estan d’acord amb Pinker, i també amb la seva idea que allò veritablement important és respectar la voluntat de les persones i no violar mai la llibertat individual. Estic totalment d’acord amb que l’autonomia és un concepte d’importància cabdal que no hauria de ser mai vulnerat en l’exercici de la medicina, així com en cap altra pràctica.
  
  Malgrat això, discrepo pel que fa a la seva opinió, compartida amb la de Macklin, que la dignitat és un concepte estúpid i inútil. Ambdós semblen coincidir en que tan bon punt es respecti l’autonomia del pacient, les decisions passen a ser èticament correctes i la dignitat passa a ser secundària, com si quedés englobada en l’autonomia. Crec que això és un gran error. En primer lloc, pensar que la dignitat és inútil, ja que com bé han explicat alguns companys, com en Jaume Llopis, la dignitat no és ni molt menys inútil, sinó una de les idees més importants del segle XX a partir de la qual se’n deriven els drets que coneixem actualment. En segon lloc, que la dignitat queda emmarcada dins de l’autonomia, perquè no està ni molt menys subordinada a l’autonomia, sinó més aviat al contrari, ja que la dignitat és el valor ètic més primari. Per a aquells que pensin que respectant l’autonomia es respecta intrínsecament la dignitat, m’agradaria remarcar una reflexió que ha proposat el Daniel: què passa si la persona no és autònoma? No caldria llavors respectar la seva dignitat? El respecte de l’autonomia passa a ser insuficient, mentre que el respecte de la dignitat és suficient, igualment vàlid per a persones autònomes com per a no autònomes.

   

• Escrito por  14264552, 1/06/2009 10:06 p. m.

  Coincido con muchos de mis compañeros en que la dignidad humana no es algo inútil sinó algo totalmente necesario en nuestra sociedad. Como bien ha dicho Jaume Llopis, la dignidad es algo necesario porque establece límites (¿o alguien cree que matar a una persona es algo digno?) El problema es poder definir estos límites, ¿dónde empieza lo digno y donde lo "indigno"?
  
  En el tema de la medicina esto es muy difícil de definir ya que dejar morir a una persona, para un médico puede no ser digno pero ¿y si esa persona lo que realmente quiere es morir y acabar con su agonía? En mi opinión decir qué es digno y qué no en estos temas es algo muy complicado, considero que cada persona es libre de decidir qué hacer con su cuerpo. Personalmente creo que nadie tiene derecho a decidir sobre la vida de otra persona y que esto es un principio básico de la dignidad humana.
  
  Así que como bien he dicho al principio, no creo que la dignidad humana sea algo inútil pero sí que considero que en ciertos casos la autonomía de la persona está muy por encima de cualquier "norma" que esté escrita en un papel.
  
  14264552

   

• Escrito por  Miriam 14245206, 1/12/2009 8:41 p. m.

  En general, estic d'acord amb els diferents matisos que segons l'article - i també segons algun dels comentaris que he vist - defineixen la dignitat: que és relativa, que es pot renunciar a ella i que pot ser perjudicial. Però el que crec que és més important d'aquesta definició és l'aspecte de la relativitat - entesa com que és quelcom subjectiu -, i d'això deriva el fet que, segons la meva opinió, no es pot utilitzar un concepte relatiu com a base d'una argumentació; i, menys encara, d'una argumentació amb tanta transcendència com és la referida a la bioètica.
  
  Deixant això clar, trobo que tampoc no està massa bé que per fer tota una dissertació sobre un tema tan complex i amb tanta variabilitat d'opinions com és la bioètica es conti amb tota una sèrie d'experts de diferents branques però que tenen el mateix punt de vista. On està la relativitat, aquí? Em sembla molt bé que vulguin defensar la seva visió sobre el tema, però no crec que sigui correcte el fet d'imposar la seva opinió com si aquesta fos la única i veritable. El que vull dir, posant un exemple relacionat amb la bioètica mèdica, és que si, tal com diu el text, estan en contra de l'ús de cèl•lules mare o la clonació terapèutica, que defensin la seva opinió amb arguments vàlids i no amb un concepte tan variable. És com si jo digués que un dibuix és maco: potser per a una altra persona sí ho és, i per una altra és lletgíssim. Però si jo expliqués la meva opinió mitjançant unes raons objectives (és molt real, està ben colorejat, etc), potser hi ha moltes persones que continuen estant en desacord, però, com a mínim, no poden refutar que la meva argumentació sigui falsa.
  
  El que està clar, em sembla, és que la dignitat no significa el mateix per tothom i que, tal com el seu significat ha canviat molt amb el pas del temps, el mateix farà en el futur. I que la bioètica, que és un tema amb validesa en el passat, el present i el futur i que ha de ser universal, no pot estar basada en una idea que pot tenir tants significats com persones existeixen - i han existit - al planeta. Això no vol dir que 'dignitat' sigui una paraula estúpida en general, però sí si la utilitzem d'aquesta manera.

   

• Escrito por  JRT, 1/13/2009 11:52 p. m.

  Dignitat, dignitat dignitat... qui no ha utilitzat mil vegades aquesta paraula, l'al·legació a ella per defensar una idea, per criticar un tracte o per potenciar una aptitud "Ho faig per dignitat", "això em sembla indigne" "No tens un mínim de dignitat".
  
  Jo opino que com la majoria dieu, la concepció de la dignitat, avui en dia no és ni objectiva, ni repetible, ni refutable. Com bé sabeu, aquests adjectius són criteris essencial que han de fonamentar unes "mínimament dignes" indagacions científiques,bioètiques, i si em permeteu filosòfiques que volguem realment defensar. Estic totalment d'acord amb Pinker quan diu que la dignitat és relativa, fungible i perillosa. És inevitable que a l'hora de la veritat, un concepte tan susceptible a modificacions i canvis de perspectiva, que ha de representar la idea d'excel·lència que poden tenir les 6 752 126 697 persones que habiten en aquest moment el planeta (segons la UCT), només pot servir per defensar una cosa, la limitació de la llibertat i autonomia. Tot i així,també us he de confessar que el concepte de llibertat no és tampoc gaire reconfortant, perquè també la seva definició queda a l'aire i es pot prendre com a justificació de qualsevol acte que un es consideri lliure de realitzar... però això ja és un altre tòpic.
  Només m'agradaria dir que per mi la llibertat i la dignitat són termes que s'han d'aclarir, objectivitzar i sobretot mai, usar com a defensa d'un argument i menys encara contra la ciència.
  Estic a favor de l'avortament, de l'eutanasia i de respectar, que no compartir, la creença dels testimonis de Jehovah. Això si, dins d'un límit. Amb això vull dir que cada persona hauria de tenir el dret REAL de gaudir i cuidar la seva parcel·la de llibertat, que per mi acaba on comencen les llibertats i els drets de l'altre té una barrera invisible que tots hauriem de saber localitzar i respectar.
  
  Jordina

   

• Escrito por  14212192, 1/22/2009 10:50 p. m.

  "Esto no es digno"," Es una persona, tiene dignidad.", "Eso no es digno de ti","Es indignante"...etc. ¿Cuántas veces hemos pronunciado todos una de estas frases? Infinidad de veces, sin embargo, ¿hasta qué punto somos del todo conscientes y sobretodo, tenemos la seguridad de estar utilizándolas correctamente? Por un lado,deberíamos plantearnos el concepto de la Dignidad y una vez claro, calificar "aquello que es digno y lo que no". Es aqui donde aparece el problema, la dificultad para llegar a un acuerdo sobre lo que significa, demasiada controversia, demasiadas opiniones sobre una única palabra, una sencilla palabra, pero desde muchos puntos de vista. La idea de la dignidad pone en igualdad a todos los hombres. No sé hasta que punto es correcto decir que la dignidad es un derecho, yo más bien pienso que es una llamada al respeto absoluto, tanto por uno mismo como por los demás, ya que también la poseen. Puede que se trate de un término subjetivo, sin embargo, todo ser humano, incluso siendo incapaz de darle un significado razonable es consciente de que la posee, de que es algo que por ser persona merece tener.
  
  Creo que para poder considerar tu propia dignidad, primero se debería fijar la dignidad en aquel que tenemos delante, es una realidad presente en cada persona.
  No creo que sea necesario seguir discutiendo sobre sus características como concepto, si es relativo, subjetivo, inútil tal y como se plantea en el artículo desde un primer momento, pues dependiendo del punto de vista puede llegarse a una conclusión u otra. Se demuestra claramente desde distintas perspectivas que es casi imposible llegar a un consenso para describirla, es aqui donde entran en juego dos de los pilares que hoy sustentan la sociedad, religión y política. Podría decir desde aquí mucho más, porque al introducir estos dos términos me arriesgo entrando en el foco principal de la controversia. ¿ Qué es aquello que la religión, principalmente la Iglesia califica de digno? ¿y la política? ¿adopta en los dos casos el mismo significado? ¿ las mismas consecuencias? Claramente no. Y de nuevo, nace el desacuerdo, la falta de claridad para fijar el concepto.
  
  Por otro lado, deberíamos buscar donde está el límite, donde está su límite, hasta que punto esa dignidad, es respetada. ¿Quién lo pone? ¿ con qué criterio? Está claro que sobre uno mismo, cada uno somos dueños de ella, pero ¿sobre el otro/s?.
  
  Por todo ello, creo que no deberíamos separar la dignidad y el respeto y a partir de ahí plantearse bien el tema. Para fijar la dignidad, mirarse a uno mismo y al hacerlo, proyectarlo en los demás, buscar aquellas acciones que considerando dignas/no dignas haríamos reversibles, es decir, dentro de la dignidad que cada uno exige para uno mismo, aplicarla a los demás.
  
  NIUB: 14212192

   

• Escrito por  Unknown, 1/25/2009 4:59 p. m.

  Jo crec que la dignitat és un concepte molt difícil de definir, en el sentit que és un concepte molt personal.
  Cada individu té la seva idea de dignitat en relació amb els seus principis i ideals, i per a cada persona el seu concepte és el vàlid.
  Està molt bé intentar que hi hagi un concepte únic en algunes coses per poder regir-nos tots pels mateixos criteris, però en el cas de la dignitat crec que és impossible aconseguir-lo.
  
  Això no vol dir que la dignitat ens sigui inútil en medicina. Crec que dins del nostre camp la dignitat va molt lligada a la autonomia, sense que cap eclipsi a l'altra.
  La dignitat no ens servirà si el que volem és imposar la nostra idea de dignitat als demés.
  Però és bàsica si pensem que el primer de tot és respectar la voluntat del pacient, i aquest decidirà en base al que ell creu digne.
  
  Crec que el problema només se'ns planteja quan ens trobem amb un pacient que no té prou autonomia per marcar ell els límits (sense voler entrar en quan es té prou autonomia i quan no).
  En aquest cas és on tenim el problema amb el concepte de dignitat. Sobre quina idea de dignitat ens basarem a l'hora de decidir?
  
  
  14226870

   

• Escrito por  14260890, 1/31/2009 4:40 p. m.

  Tomaré una perspectiva diferente a la mayoría de los comentarios, ya que el debate sobre el significado de la palabra ya ha quedado suficiente manoseado. Partiendo de que existen defensores de la dignidad humana que la utilizan para construir unas normas colectivas, un problema toma base desde el momento en que un grupo de gente(comité en nuestro caso) pretende tomar decisiones que conllevaran consecuencias para otro gran grupo de gente(ciudadanos) que espera pasivamente las leyes. Así bien, tomando la palabra dignidad como termino que engloba la libertad y derechos de cada singula persona, y por lo tanto su autonomía, encontramos una obvia incongruencia: un comité no puede tomar decisiones que respeten la dignidad humana, puesto que solo cada singular persona podría tomar decisiones dignas, en su singular momento y situación _comparto aquí lo escrito por Daniel, en cuanto que no considero que toda persona este en condiciones de decidir en cualquier momento de su vida_. Evidentemente esto sería imposible en una sociedad en que se han forjado ya complicadas y elaboradas relaciones a todo nivel: debemos tener unos límites que guíen nuestro comportamiento.
  
  Aceptando que es necesario que se creen unas normas que coordinen la sociedad, considero que éstas no deben basarse en conceptos abstractos ,sobretodo por las que se refieren al caso de la bioética, que toma decisiones sobre la medicina, considerada en nuestra sociedad y en la mayoría de las sociedades occidentales como una ciencia objetiva, y no como algo abstracto. Estaríamos limitando el campo de actuación de los individuos, privándoles de elecciones, y esto mediante un concepto abstracto (hecho que veríamos principalmente en pensamientos conservadores y religiosos, ya que la abstracción del término permite hacer afirmaciones hipócritas y demagogas) y que supuestamente también hace referencia a la autonomía de la persona, con lo que volvemos a encontrar la contradicción más arriba comentada.

   

• Escrito por  Unknown, 2/02/2009 6:40 p. m.

  La Real Academia de la Lengua Española recoge, entre otras, la siguiente definición de "digno": “Correspondiente, proporcionado al mérito y condición de alguien o algo”. La lengua nos ofrece definiciones precisas (afortunadamente para el buen aprendizaje y utilización de la misma) pero al mismo tiempo ciertamente vagas. Cuando las aplicamos a atributos propios del ser humano, las definiciones se tornan considerablemente ambiguas.
  
  Es ciertamente curioso: las palabras que hacen referencia a nuestros iguales, que son las que más notoriedad deberían adoptar en nuestra sociedad, son las que gozan de un significado más incierto. No obstante, lo que parece evidente es que, dada la complejidad y diversidad que va adquiriendo día tras día la ya citada sociedad, pararse a pensar una definición que satisfaga a todos por igual es una superlativa pérdida de tiempo. Aquí es donde cada uno debería escoger para sí el límite que creyera oportuno, pero no aquellos cuyas acciones pudieran comprometer voluntades y derechos de personas ajenas a ellos. Por ejemplo, recibir (o dejar de recibir voluntariamente) la atención médica más completa que precisen. El aprovechamiento que sectores conservadores hacen de este desconcierto reinante para impedir ciertos avances tecnológicos me parece reprobable, y me atrevería a decir que incluso cobarde: ampararse en la incertidumbre para obtener intereses partidistas no me merece otro calificativo que ése. Máxime cuando lo que está en juego son vidas humanas.
  
  Por todo ello, creo sinceramente que habría que excluir las discusiones sobre lo que es digno o lo que no lo es en todos los ámbitos asistenciales. El enfermo es quien debe tener la última palabra, actuando conforme a su propia concepción de dignidad.
  
  MSC 14241430

   

• Escrito por  Unknown, 2/02/2009 7:14 p. m.

  En primer lloc dir que estic d’acord amb la majoria dels comentaris anteriors. No obstant, la meva opinió personal és que la dignitat no és un terme inútil ni tan “estúpid” com ens explica aquest article. Si bé és cert que no és un concepte que es pugui especificar o definir clarament, també és veritat que està lligat amb l’autonomia d’una persona respecte al dret de decidir sobre la vida, llibertat o mort d’un mateix.
  No obstant, estic completament d’acord amb què el terme dignitat s’usa de manera molt arbitrària, i que no crec que s’hagi d’utilitzar com a pretext per oposar-se a temes tan importants a nivell social com el suïcidi, l’avort, l’eutanàsia, etc... El fet de que aquesta paraula sigui tan subjectiva és on radica la dificultat per posar-nos d’acord sobre el seu significat conceptual, i és per això que sorgeixen opinions tan diferents, com per exemple quan es llegeix que el Sr. Kass trobava humiliant llepar un gelat en públic, quan molts de nosaltres trobem aquest fet habitual.
  Per tant, crec que la paraula dignitat no hauria de traslladar-se al camp de les decisions i temes biomèdics ja que no està precisada i és relativa i com he dit abans, el seu ús hauria de ser limitat.
  
  També reitero que crec que una persona té, com diu l’article, “el dret sobre el seu cos, el dret que li permet fer allò que vulgui amb ell”, per tant, tothom pot decidir respecte els temes que li afecten i la biomedicina ens afecta a tots. De manera que, el fet de que un grup de persones triïn per elles mateixes el que és o no és digne de fer, (com per exemple, avortar) no és just per la resta de persones del món, especialment per aquelles que puguin veure’s directament afectades.
  14235406

   

• Escrito por  Violeta, 2/02/2009 8:41 p. m.

  Primer de tot comentar que és un tema molt interessant i de gran importància, en cap cas és una tonteria parlar de la dignitat humana. Considero que és un concepte molt difícil de definir, i evidentment un concepte personal, ja que cada individu pot tenir una idea del que és, per ell, la dignitat. És evident que les diferents cultures, religions i educacions poden crear encara més diversitat d’opinions, però fins i tot entre persones molt properes poden haver grans diferències. De ben segur que hi ha algunes coses que tots podríem trobar indignes, però en altres podríem diferir. Per això crec que la llei no ha de limitar el que és o no dignitat, sinó que ha de donar unes certes llibertats perquè sigui la persona la que lliurement pugui triar en alguns dels aspectes de la seva vida.
  
  Tots estaríem d’acord a que la tortura és una pràctica indigne, així doncs quedaria fora de la llei. Pel que fa a l’avortament, la reproducció in vitro o l’eutanàsia, les opinions ja serien més variades. El que seria més apropiat doncs, seria donar llibertat i respectar la llibertat individual. Considero que ningú ha de decidir unilateralment fets tant importants en la teva vida i en el teu cos.
  
  Penso que la dignitat comença pel respecte cap a les altres persones, això evidentment inclou respectar aquelles opinions diferents a les teves. Tu pots estar a favor o en contra d’una pràctica mèdica com pot ser l’avortament o l’eutanàsia, però hauries de respectar les opinions contraries a les teves. L’altra gent té tan dret com tu a tenir una opinió. I més encara quan les seves decisions afecten únicament a la seva vida i al seu cos.
  
  Violeta

   

• Escrito por  Anna, 2/03/2009 11:02 a. m.

  Dignidad. Palabra que todo el mundo cree entender pero que cada uno entiende a su manera. Hay quien cree que ser digno es ser respetado y tener derechos, mientras hay quien piensa que simplemente es un concepto inútil, como Steven Pinker.
  A mi entender, dignidad y autonomía no son conpetos que corran paralelos, ya que no ser autónomo en ningún momento se puede entender como no tener dignidad.
  Por otra parte estoy de acuerdo en que dignidad es un término muy sujetivo, pues como he dicho antes, cada uno la entiende a su manera de ver. Para mí la dignidad es un derecho que todos debemos trabajar en él para conseguirlo.
  En conclusión creo que simplemente se trata de una confusión o manipulación del lenguaje, cosa que considero errónea porque el lenguaje por definición debe servir para entendernos, así que des de mi punto de vista debería ser universal.

   

• Escrito por  korah, 2/03/2009 11:24 a. m.

  Anna,
  
  Estoy totalmente de acuerdo con el concepto de dingidad manoseada e incluso iría más allá y diría manipulada.
  
  Por supuesto, la dignidad es un concepto a tener en cuenta y muy importante para las personas. No obstante, y como se comenta en el documento, lo que no puede ser es que se generalice o que se equiparen casos que no guardan ninguna relación.
  
  
  Pienso además, que el término dignidad es lo suficientemente subjetivo como para que los gobiernos lo utilicen para la justificación de las decisiones que más les convienen:
  
  En algunos casos, apoyando a la iglesia, una potencia importante y con muchos miembros, ponen el filtro de la dignidad muy fino y por éste no pasan muchas de las técnicas e investigaciones médicas que supondrían mejoras en nuestras vidas.
  
  En contraste, cuando por ejemplo hacen avances en armamento, el filtro curiosamente se agranda enormemente y por este pasan todos aquellos a quienes atacarán y a quienes destrozarán su dignidad, además de otrás muchas cosas.
  
  14228723

   

• Escrito por  Sheila, 2/03/2009 12:00 p. m.

  En general estoy de acuerdo con lo expuesto en los comentarios anteriores, pero coincido especialmente con 3 argumentos aportados por Jaume Llopis, Miriam y Anna.
  
  Estoy totalmente de acuerdo, en que la dignidad no es un concepto inútil, sino muy importante e imprescindible a la hora de trazar unos límites y de imponer unas normas básicas en la sociedad, sino todo sería digno y todo se podría hacer (matar, humillar, pegar,...). A la vez pienso que estos límites BÁSICOS que establece el concepto dignidad, son conocidos y compartidos por todo el mundo, aunque haya personas que no los respeten y no los lleven a la práctica. Así que según mi opinión, la palabra dignidad NO es totalmente subjetiva, hay una parte de lo digno en la cual todos coincidiriamos si por un momento nos replanteasemos "que es la dignidad".
  También estoy muy de acuerdo con la aportación de Miriam,sobre la escasa validez que puedan tener las conclusiones establecidas por un consejo, el cual está formado por especialistas en diferentes ámbitos, pero todos con una misma visión y opinión del tema, con lo cual no hay debate ni discusión posible entre ellos.
  Por último recalcar que según mi opinion la dignidad no se encuentra englobada dentro de la autonomía, sino que son aspectos diferentes. Según mi parecer,en el ámbito de la medicina, la autonomía prevalece sobre la dignidad mientras la persona pueda hacer uso de esa autonomía (ella es quien decide lo que quiere hacer con su cuerpo, sea digno o no, porque para eso es su cuerpo). Pero en el momento en que esa persona ya no puede hacer uso de su autonomía por las condiciones en que se encuentra, ni existe ningun documento que refleje su voluntat,el concepto que debería prevalecer es la dignidad de esa persona, y si como médicos y como personas hiciesemos por ella lo que pediriamos para nosotros, seguro estaríamos respetando las BASES que he nombrado anteriormente de la dignidad.
  
  14228826

   

• Escrito por  Unknown, 2/03/2009 12:03 p. m.

  Com tots han anat argumentant en els comentaris anteriors, el concepte de dignitat és totalmente relatiu i inseparable de la pròpia esència de cadascú. Tots som únics, tots tenim les nostres pròpies i úniques percepcions, el món que veiem i vivim és totalmente subjectiu, i per tant cap de les nostres idees podrà mai ser universal. Així doncs, segons el meu punt de vista, el que és inútil no és el concepte dignitat sinó voler discutir sobre el mateix concepte.
  
  En aquest debat crec que s’hauria de parlar d’un altre concepte que va lligat a tota dignitat, subjectiva i personal, que és el respecte. El respecte, en aquest cas, no és altra cosa que l’espai que les persones podem i hem de crear per perpetre la comunió de les diferents dignitats. És una eïna de convivència, que els metges més que ningun col·lectiu hauria de fer pròpia. La dignitat és un concepte fundamental (s’ha dit abans) per cada persona, en canvi el respecte és un concepte fundamental per tota la societat, d’aquí la seva importància. En els últims temps sembla que la societat ha imposat una idea, gràcies en part a la ciència, la que iguala allò objectiu a allò vertader. Però com podem nosaltres, persones subjectives, pretendre universalitzar idees? El que si hem de fer és construir ponts per el diàleg i moldejar un espai comú on cada dignitat pugui ser no-violentada.
  14269032

   

• Escrito por  LU, 2/03/2009 4:44 p. m.

  Actualmente la dignidad humana es un concepto difuso, influenciado y viciado de connotaciones que no consiguen integrar en sí una explicación plausible. Pero a su vez, es un criterio universal que contiene algo inherente a la conducta de todos los seres humanos. Toda la cultura, la educación y las creencias sólo ayudan a modificar la conducta, pero a mi parecer, la dignidad se puede perder o ganar, pero sigue siendo la misma. Porque no es nada más que un modo de autoprotección, para con el uso de la razón propia del ser humano, defender su condición.
  El mayor problema que plantea Steven Pinker, se basa en que la innovación biomédica requiere una violación de esta llamada dignidad. Para él, eso es producto de “idealizar el elemento natural y demonizar la tecnología” pero su análisis considera la tecnología como fin y de esta forma no analiza el sentido de considerar la tecnología, entendida como servicio al ser humano.
  Ruth Macklin parte del mismo punto de considerar inútil la dignidad y además alude al principio de autonomía de las personas. Desde su óptica, el consentimiento informado es la base ética de la investigación y la práctica. Pero aún siendo en parte cierto, ya que es la máxima expresión de este principio de autonomía, su visión relativa de la dignidad sólo observa la finalidad de la tecnología aplicada a la innovación. El principio de autonomía se fundamenta en el principio del respeto a las personas enfermas o no, cuya responsabilidad es irrenunciable, y respetar la autonomía del paciente es actuar éticamente acorde con el concepto de dignidad humana.
  Aunque la bioética tiene grandes desacuerdos, el criterio ético fundamental de esta disciplina es el respeto al ser humano y a sus derechos inalienables, por tanto, remite de nuevo al concepto de la dignidad.
  
  
  lu: 14252755

   

• Escrito por  marc, 2/04/2009 12:27 a. m.

  La paraula dignitat fa referència a la “qualitat de digne”, i digne deriva de l’adjectiu llatí dignus que es podria traduir com “valuós”,“superior”,“honorable”. A partir d’aquest origen etimiològic molts filòsofs al llarg de la història han relacionat aquest concepte abstracte amb la humanitat, amb allò que sitúa a l’home per sobre de les coses, com una mena de prestigi personal.
  Aquest és un concepte absolutament inconcret i indeterminable a nivell global, ja que és una idea subjectiva i només es pot arribar a perfilar a nivell individual. El fet que no sigui aplicable sobre un col•lectiu i que sigui relatiu per a cadascú, no vol dir que sigui un concepte inútil. Opino que aquest valor té conseqüències en les relacions interpersonals, ja que en un comportament entre subjectes, el reconeixement d’altres dignitats és la base del respecte.
  No es pot establir un únic concepte per a tota la societat, no per la pluralitat d’aquesta, ni per la diversitat de col•lectius, simplement per la mateixa individualitat. La dignitat mai serà representativa de res més enllà d’un mateix. No crec que estigui bé ni l’intent d’imposició d’una perspectiva ni el calificar d’arbitraria i dañina una altre.
  
  14243176

   

• Escrito por  Albert, 2/04/2009 1:05 a. m.

  En primer lloc dir que no estic d'acord amb la sentència feta per Pinker al seu article "La Estupidez de la Dignidad humana", i a la vegada comparteixo les tesis que defensa, de no-imposició d'idees i dognes de neoconservadurismes i neoliberalismes religiosos basant-se en aquest precepte.
  La dignitat és un concepte un tant ambigu, heteri i no-universal, però a la vegada essencial per a la convivència humana, per a les relacions interpersonals i per al respecte, com ja s'ha dit en alguna participació anterior.
  El que de cap manera pot fer un conjunt de persones que es creuen "autoritats morals", bàsicament religioses, és imposar a la societat dogmes i pautes de comportament escudant-se en la idea que són "dignes" o bé que "vulneren la dignitat de les persones". Qui són ells per saber què és per a mi mateix digne, o indigne? És digne que milers de persones morin arreu del món per malalties que podrien ser curables si es potenciés la investigació amb cèl·lules mare? És digne que milers de persones morin per malalties de transmissió sexual i avui en dia encara hi hagi col·lectius "oficials", bàsicament religiosos, que estiguin en contra de l'ús de mètodes anticonceptius?
  Si us plau, abandonem aquests escuts que el que veritablement amaguen són ànsies d'imposició i d'actituds dicatorials. Cal vetllar pels drets humans i respectar, com ja s'ha dit, el dret a l'autonomia de cada persona, no anteposar un concepte vague amb un rerefons moral establert per imposar certes idees.
  Cal respectar l'individu com a tal, i no voler entrar en certs aspectes que sobrepassen un judici objectiu.
  
  No és inútil parlar de dignitat. Sí és inútil voler obligar tothom a assumir de forma global "la dignitat", sense deixar lloc a formes diferents d'entendre-la.

   

• Escrito por  Unknown, 2/04/2009 3:24 a. m.

  La dignidad no es inútil, puesto que no carece de utilidad. La podemos usar como instrumento para rechazar tratamientos excesivamente agresivos o pruebas diagnósticas invasivas innecesarias, por poner algún ejemplo. Sin embargo sí estoy de acuerdo con la mayoría de las ideas de la señora Ruth Macklin y del señor Steven Pinker. Que sea profesor de Harvard querrá decir algo, Harvard no es el Hospital Clínic, es la “créeme de la créeme” en el mundo del conocimiento. Tampoco nos engañemos demasiado.
  Desafortunadamente, en los 2 millones de años de historia de la especie humana, esta no ha sido capaz de definir comprensiblemente la palabra dignidad. Es un hecho evidente. No obstante, el simple hecho de querer definirla ya implica algo: sentimos que las personas necesitan y deben tener un trato especial, ya sea respeto o capacidad de decisión, etc. Puede que sea simple instinto de supervivencia, que veamos a los demás como nosotros mismos, es decir, que nos ponemos en la situación de las otras personas en las situaciones en las que no se respeta “su dignidad” de manera que vemos que seria un perjuicio para nosotros, vamos, que no nos gustaría estar en su lugar. Puede que sea este instinto, o puede que no. Más trabajo para la ciencia.
  Hablando de ciencia, cada vez que conozco más el cuerpo humano, más me doy cuenta que no poseemos “nuestro” cuerpo, el control es ínfimo, apenas “nuestros” pensamientos son fruto de nuestra voluntad. Un ejemplo típico sería citar alguna función autónoma del organismo, otro ejemplo sería no poder controlar tus sentimientos. Con esto doy una razón más a los autores de los artículos a su favor.
  ¿¡Qué nos queda entonces!?
  Señores y señoras, nos quedan los 2 regalos más preciados: la vida y la libertad que Dios nos ha dado. Puedes tratar a un paciente, puedes insultar a una persona, puedes ayudar al necesitado,puedes acabar de leer este texto, puedes no querer tratarte de tu enfermedad, etc. Es tu decisión. Si todo el mundo fuese “bueno” seriamos muy felices y no tendríamos problemas de ningún tipo. El error está vinculado a la libertad: si todos fuésemos buenos por el hecho de ser hombres ya no seriamos libres. Menuda paradoja, ¿la libertad acecha a la felicidad?
  El hombre es capaz de privar un poco de su libertad por temor a perderla toda: las leyes nos protegen de los demás individuos libres capaces de arrebatarnos la libertad o la vida simplemente porque son libres y harán lo que decidan. Y aquí es donde la dignidad juega su principal UTILIDAD: ser base de las leyes que protejan el pedazo de libertad que nos resta.
  Puede que la dignidad sea o no una invención, puede no dejar contento a todos, pero esto no es un mundo pintado de rosa. La dignidad nos ayudara a que al menos lo parezca.

   

• Escrito por  Nerea Ilundain Tirapu, 2/04/2009 5:11 a. m.

  La manoseada Dignidad Humana... Se ha opinado y se opinará mucho sobre ella, la encontramos día a día, es la justificación de muchos hechos y acontecimientos que serían inaceptables en algunos casos.
  Como han comentado, la mayoría de las veces, los conceptos más básicos y fundamentales son en realidad los más abstractos, indefinibles, los más manoseados. Cada persona ha de saber adaptarlos a su entorno, su cultura; ésta será la base de una definición que cada uno y sólo cada uno en su situación determinada podrá atreverse a crear.
  ¿Inútil? No lo creo... ¿Puede ser inútil un concepto que será el que probablemente marca los actos, pensamientos, reacciones de cada uno? Tal vez abstracto, ambiguo, indefinible o problemático, pero inútil...
  Cada persona, con el paso del tiempo aprende a aceptar o permitir determinadas situaciones, se va tejiendo una fina sábana que permitirá o no sobrepasar a los demás.
  La dignidad en muchos casos es, creo, demasiado utilizada, es una excusa perfecta para llevar a cabo el avance o no de la tecnología, de la política, de las ciencias, de la religión. ¿Quién somos para opinar sobre la dignidad de una u otra persona?
  Entra en juego la autonomía, la libertad individual, la capacidad de actuar o entender...¿Quién tiene la razón?¿La razón?¿Qué es?
  Ante todo, opinemos lo que opinemos, no olvidemos que somos humanos, personas individuales, aunque muchas veces no nos acordemos...

   

• Escrito por  Mikel Zubeltzu, 2/04/2009 10:56 a. m.

  Estoy de acuerdo en que el concepto de dignidad humana no es más útil y relevante, cara a las actuaciones médicas y biomédicas, que el principio de respeto de la autonomía de las personas, porque seguramente aquel está incluido en éste, y tiene también contornos más claros para nosotros. De todas formas, creo que el "manoseo" de ciertos conceptos no tiene por qué llevarnos a desecharlos, si es que se puede mantener un significado y un uso que es aceptable para mucha gente. Decir, por ejemplo, que atenta a la dignidad humana (valor del ser humano, respeto que se merece, ...) torturar a un ser humano, comprar o venderlo como esclavo, matarlo para utilizar sus órganos en experimentos o investigaciones médicas o de otro tipo, no creo que resulte inútil, aunque dicho concepto pueda ser sustituido por otro que igual que aquel también será relativo y necesitará ser precisado para que podamos entendernos. El concepto de dignidad humana ha servido históricamente para diferenciar el trato que nos debemos dar los seres humanos del que damos al resto de animales, por ejemplo, o a las cosas. Es un concepto inpreciso (como muchos otros), pero que es operativo en la comprensión que tienen las personas de sí mismas y que apela a emociones y valoraciones básicas y compartidas por muchos y muchas. Estoy de acuerdo en que se rechace ese concepto religioso-conservador de dignidad humana, porque en cuanto comienzan a precisar el significado que le atribuyen o, sobre todo, cuando se enfrentan a situaciones de actuación médica o de investigación (aborto, fertilización in vitro, células madre, eutanasia ...), lo que vienen a defender es que la vida humana, por su "dignidad sagrada", es algo que está por encima de la decisión humana, de la autonomía humana. Hay que desenmascararlos y defender que la dignidad humana reside precisamente en el dominio de sí mismo y no en la supeditación a instancias "superiores e incontroladas". A ser posible, no hay que regalarles ni el concepto.
  
  Mikel 14212796

   

• Escrito por  Anna, 2/04/2009 12:43 p. m.

  Després d'haver llegit els articles "La dignitat és un concepte inútil" i "L'estupidesa de la dignitat humana", coincideixo amb molts dels comentaris anteriors en alguns aspectes.
  En primer lloc, la dignitat és un concepte, en part, subjectiu,complicat,difús i personal.Per a cadascú té un significat basat en les seves creences,educació,edat,estatus social, etc. No obstant això,no el considero un concepte inútil,crec que tots seriem capaços de trobar-hi unes característiques comunes i compartides.
  EL que no trobo tan correcte és que,com s'extreu de l'article de Pinker, moltes vegades alguns grups hagin utilitzat l'anomeanda "dignitat" per exercir influències polítiques i/o religioses i que un grup de persones (que ell anomena "teleconservadors")siguin els que califiquin accions que ens involucren a tots com a dignes o no dignes.
  Finalment, voldria remarcar que en el camp de l'ètica mèdica, el concepte de dignitat està relacionat amb el d'autonomia;el d'autonomia ens és més útil per poder prendre o justificar decisions en aquest camp però no per això la dignitat està separada de l'autonomia;jo més aviat diria que hi està englobada.
  
  14266906

   

• Escrito por  duju11326755, 2/04/2009 7:32 p. m.

  Desprès d’haver llegit l’article de Ruth Macklin penso, com diu ella, que el més important com a professionals mèdics és respectar l’autonomia dels pacients, és a dir, la capacitat de comprendre una situació pròpia i definir i buscar els millors objectius personals. A partir d’aquest punt parlar de dignitat ja no te sentit.
  El que es verdaderament important, és el dret que té el pacient a decidir sobre si mateix i el metge haurà de vetllar perquè aquest prengui la millor decisió possible, procurant sempre beneficis i evidentment sense coaccionar-lo per les seves pròpies creences.

   

• Escrito por  Lucas M, 2/04/2009 8:17 p. m.

  En primer lloc m’agradaria posar de manifest que el títol “La estupidez de la dignidad humana” es refereix a la inutilitat de basar decisions bioètiques en aquest concepte i no pas a una crítica del concepte en sí.
  
  En segon lloc, respecte a la dificultat de definir la dignitat, al meu entendre (i com queda clarament explicat en la primera part de l’article de Ramón Valls) aquesta es pot conceptuar com la capacitat d’actuar i viure segons uns preceptes o lleis morals. El problema de la relativitat de la dignitat radica doncs en l’establiment d’aquestes lleis morals i no pas en la dignitat en sí. Per a alguns, com el senyor Kass, la moral emana directament de Déu i té la seva expressió escrita en la Bíblia, per tant, és única i universal i no només pot ser imposada sinó que és just i necessari que ho sigui. —És francament sorprenent que una concepció tan arcaica i dogmàtica, que atempta tan alegrement contra la llibertat individual (fins al punt d’opinar sobre la conveniència de menjar gelats en públic) tingui encara tant de pes en un país suposadament modern.—. Però per aquells per a qui la llibertat és un concepte important (i aquí m’incloc) la moral no pot ésser imposada, sinó que deriva de l’individuo (d’aquí el paral•lelisme amb el concepte d’autonomia) entenent que aquest es realitza en societat i, per tant, s’ha de traduir a la practica en una moral consensuada. Per aquesta raó estic d’acord amb l’autor en què resulta molt més pràctic i objectiu fonamentar les actuacions mèdiques en el concepte d’autonomia i no en el de dignitat, ja que el segon porta molts cops amagada al darrere una llarga llista de conviccions morals que no tots tenim perquè compartir.

   

• Escrito por  Unknown, 2/04/2009 10:16 p. m.

  Como muchos de los comentarios anteriores, pienso que el concepto dignidad es muy personal, cada individuo tendría una definición para referirse a ella, pero en líneas generales todos estaríamos diciendo lo mismo; claro que cada uno de nosotros le daríamos nuestro matiz personal; podríamos compararlo cuando alguien pregunta si su color de camisa es azul o verde (cuando el color es aguamarina). Es decir, el concepto básico de dignidad es compartido por todos, sólo que hay ciertas circunstancias en las cuales podríamos estar o no de acuerdo. Por lo tanto, creo que es inútil que un consejo delibere sobre cómo definir la dignidad, podrían definir el concepto base pero no todo lo que la palabra dignidad representa.
  
  Por último recalcar, como muy bien ha dicho anna, que una persona por el hecho de no ser autónoma no deja de tener dignidad. Perder la autonomía puede ser algo que nos ocurra sin quererlo (por ejemplo padeciendo una enfermedad degenerativa) pero creo que la dignidad es algo que se pierde (o sólo se debería perder) cuando dejamos de vivir.
  
  14223134

   

• Escrito por  Uri3r, 2/04/2009 10:32 p. m.

  Atenent-me a les connotacions que em venen al cap al sentir la paraula dignitat, entenc aquesta com un límit, un llindar, una qualitat que tenen les persones innatament, el qual si és sobrepassat significa una agressió cap a la entitat de la persona com a tal, una supressió dels seus principis o voluntats. Ara bé, jo com a persona, com a èsser individual, tinc una concepción personal i particular envers el tema, cosa que extrapolat a la població, dona a deduïr la immensitat de significats que pot suscitar la paraula dignitat. Partint d’aquesta base, crec que és impossible trobar un significat inequivoc i veritable per a tothom. I que l’intent de utilitzar la paraula dignitat per defensar certes aseveracions de temàtica general és completament inapropiat.
  
  Per altre banda, degut a que tots vivim i som en una societat, puc entendre en certa manera la necessitat d’utilitzar alguna paraula referida a l’autonomia de les persones per a la defensa de certs valors globals. Completament legítims de defensar per part de diferents sectors o organitzacions de la societat. Però que malhauradament i sovint, a manca de més sòlides argumentacions, es veuen obligats a tirar de la “dignitat” per a donar validesa a aquests valors. Tal i com diu l’article de Ruth Macklin dignitat passa a ser un simple eslogan, una simple cortina de fum.
  
  Oriol Rodriguez , NIUB: 14222025

   

• Escrito por  carla14267820, 2/04/2009 10:36 p. m.

  Tal i com s’han mencionat en comentaris anteriors, crec que la dignitat és un concepte realment difícil de definir. Crec que és un concepte que variarà de significat segons la persona, segons les seves creences, etc.
  S’ha reconegut que aquest concepte és ambigu i que genera grans contradiccions.
  
  M’agradaria comentar el fet de que estic totalment en contra de que la major part dels constituents del Consell mencionat tinguin un ideologia religiosa-conservadora, perquè aquest Consell té com a funció l’estudi de les qüestions ètiques en relació a la innovació biomèdica i per tan al ser conservadors estan en contra de moltes conductes innovadores que si es poguessin dur a terme permetrien grans avanços en la medicina. Penso que un consell que ha de prendre decisions de tal importància hauria d’estar constituït per persones de diverses ideologies per tal de que en la presa de decisions hi pugui haver representació de diferents grups.
  A més la definició que pot donar una persona amb creences religioses potser molt diferent de la que donaria una persona sense creences, per aquesta raó crec que la dignitat és un concepte indefinible, cada persona tindrà un concepte propi de dignitat.
  
  També m’agradaria fer esment de una opinió que es dona en l’article, aquesta diu: “un cop reconegut el principi d’autonomia, la dignitat no afegeix res”.
  Estic d’acord amb aquesta frase, perquè crec que es totalment certa, aquesta autonomia representa la llibertat del pacient per decidir i ningú té el dret a contradir o posar en dubte aquest fet. Per molt que una persona cregui que no es digne el que esta fent el pacient, si ell ha decidit que ho vol d’aquella manera penso que ningú té el dret d’opinar sobre la decisió que hagi pres.
  
  
  Crec que l’últim paràgraf de l’article permet una reflexió molt bona sobre la relació entre la dignitat i la investigació biomèdica.
  Pels integrants del Consell, la dignitat està en contra de la investigació amb cèl·lules mare i altres experiments que permeten la troballa de noves cures i tractaments per malaties que actualment no tenen salvació. Llavors m’agradaria planteja un pregunta: Deixar que la gent amb malalties degeneratives o altres malalties pateixi sense necessitat i mori és algo que podriem anomenar digna?
  
  
  Carla 14267820

   

• Escrito por  Unknown, 2/04/2009 11:49 p. m.

  Me encuentro totalmente identificada con la crítica que, en el artículo, el profesor Pinker hace de The Council on Bioethics, el cual que emplea el concepto de dignidad humana para defender sus ideas conservacionistas en lo referente a las cuestiones bioéticas. Pretenden, pues, sustentar su teoría bioética en un concepto que resulta subjetivo y, hasta variable, incluso entre los mismos miembros del Consejo, declarando de este modo, cualquier avance social o médico como la clonación o el trasplante indigna.
  
  Por el contrario, el profesor dedica el artículo a defender la postura de Macklin el cual postula que el concepto de dignidad no aporta nada nuevo al principio de autonomía. Una vez que respetamos el derecho de cada persona (siempre y cuando ésta cumpla los requisitos para hacer uso de él) a tomar decisiones sobre sí mismo, la dignidad carece de funcionalidad. Es cierto que a todos nos gusta que nos consideren “dignos” y evitamos situaciones que se puedan considerar “indignas” pero, cuando nuestra salud está en juego, no tenemos ninguna reticencia a dejar que nos practiquen procedimientos “indignos” como exploraciones rectales, en su favor. Así pues, la dignidad sirve para que nos respetemos los unos a los otros, cada uno desde su propio entendimiento del concepto, pero se convierte en algo banal ante cuestiones más trascendentes.
  
  Dicho esto, queda patente que la dignidad no puede ser la base sobre la que se establezcan las prohibiciones bioéticas. Mucho menos una definición de ésta como la que hace el consejo: casi exclusivamente basándose en criterios católicos como “representación” de la ideología de la sociedad, para tomar decisiones sobre ciencias y excluyendo la opinión de los profesionales de dichas disciplinas y del resto de pensamientos, religiones y teorías políticas que conviven en nuestra sociedad supuestamente “pluricultural”.
  
  Parece escatológico que, en el siglo XXI, todavía estemos inclinados a pensar que Adán y Eva preferirían dejar morir a parte de la población, que ignorar un concepto que nadie sabe definir exactamente y que, poco más aporta a nuestro tiempo, que conflictos sociales en defensa de una absurda “dignidad”. Al mismo tiempo también puede resultar paradójico que sea precisamente, la que es considerada la sociedad más avanzada de nuestra época, (la norteamericana), la que necesite recurrir a vacíos lingüísticos como fundamentos para fundamentar lo infundamentable y frenar el derecho básico del resto de la sociedad a beneficiarse de los progresos médicos.

   

• Escrito por  andrea garcía, 2/04/2009 11:56 p. m.

  Com altres dels que heu escrit comentaris en el blog, jo també estic d’acord amb l’autor de l’article “The Stupidity of Dignity”, Steven Pinker.
  Em sembla molt negatiu (o com els teoconservadors podrien dir, indigne) que a aquestes alçades de l’evolució, les creences i perjudicis subjectius, tinguin tanta influencia en els serveis a la societat en general (fins al punt d’arribar a il•legalitzar el progrés tecnològic).
  Dic molt negatiu i no indigne, perquè com diu l’autor, la dignitat és un concepte molt relatiu, fungible i a vegades danyí.
  Des del meu punt de vista, les ciències sanitàries, i les tecnològiques en general, han de basar-se en l’objectivitat, en les proves, en lo irrefutable. Per tant la regulació d’aquestes ciències també hauria de ser objectiva. Evidentment, són necessàries unes lleis que regulin l’avanç tecnològic (no per ser objectiu, comporta el bé obligatòriament), però no em sembla just que aquestes regulacions es facin en base al que un grup de persones de mateixes creences pensin.
  M’explico. Parteixo de la base de que en comptes de dignitat, hauríem de parlar de respecte. Si busquem per internet la definició de respecte, una de les primeres entrades (Wikipedia) diu:
  “Respecte és el reconeixement de que alguna cosa o algú té valor. Se’l pot definir com la base de la moral i l’ètica.
  El respecte en les relacions interpersonals comença en l’individu, en el reconeixement del mateix com entitat única, que necessita que es comprengui a l’altre. Consisteix en saber valorar els interessos i necessitats d’un altre individu en una reunió.”
  A continuació fa esment del principi de respecte o autonomia de les persones.
  “Aquest principi es basa en dues teories ètico-morals que diuen textualment:
  - El respecte per l’autonomia de l’individu, que es sustenta essencialment en el respecte de la capacitat que tenen les persones per la seva autodeterminació en relació amb les determinades opcions individuals que disposen.
  - Protecció dels individus amb deficiències o disminució de la seva autonomia en el que es planteja i exigeix que totes aquelles persones que siguin vulnerables o dependents resultin degudament protegides contra qualsevol intenció de dany o abús per altres parts.”
  
  Considero que el respecte és la base de qualsevol relació, i encara que a vegades s’oblidi, la medicina és una constant relació entre la salut i la malaltia, o el que és el mateix, el pacient i el que el metge (i la ciència) poden fer per ell.
  Crec que si les lleis i les investigacions científiques es basessin en el respecte, hi hauria molts menys buits legals que donen peu a la pressió de les creences personals d’aquells que tenen el poder de decidir el que es permet i el que no.
  
  Sense allunyar-me massa del principi d’autonomia, crec que qualsevol persona té dret a decidir sobre la seva persona (i sobre la seva vida) i, per una altre banda, té dret a gaudir de tots aquells avanços que puguin permetre-li una millora. Respecto que hi hagi gent que per raons personals no vulguin fer ús de segons quina tècnica, procediment... però no per això s’ha de negar a altre gent la possibilitat de gaudir d’aquestes millores.
  Crec que el que seria just per tothom, i no faria mal a ningú, seria suprimir les creences subjectives en la investigació (i en la seva regulació) i deixar que l’elecció d’utilitzar o no els recursos que es tinguin es centri en la individualitat de cada persona. Il•legalitzar una tècnica, un procediment o una investigació que podria salvar la vida a algú (sense perjudicar en res a ningú) és privar a aquesta persona del seu dret a la vida, lo qual encara és més greu quan no només afecta a una persona, sinó a milions.
  Sembla que tot això no tingui massa a veure amb la dignitat, però hi està totalment relacionat si tenim en compte que grups com el The Council on Bioethics tenen tanta influència en el que es fa i deixa de fer en l’àmbit científic.
  Segons el meu punt de vista, aquest grup de gent no fa més que utilitzar un concepte poc definit, per fer-lo anar segons coincideixi amb les seves creences. Per exemple, estan en contra de l’avortament (perquè és treure la vida a un ésser humà, és indigne i amoral) però si consideren tenir el dret d’il•legalitzar una investigació que té com objectiu millorar la qualitat de vida, o fins i tot, salvar la vida de molta gent. No és una mica contradictori?
  
  Ja per acabar, només remarcar que per sobre de tot, per mi és important el respecte. Si una persona considera que la dignitat és la base de les seves decisions, crec que se li ha de respectar, sempre que no afecti a altres persones que no tenen perquè compartir les seves creences. Tot i que estic d’acord amb que és un concepte relatiu, fungible i a vegades danyí, tampoc s’ha d’obviar que és un terme que s’ha utilitzat durant milers d’anys i que per tant és un concepte al que cadascú li hem donat un significat propi.

   

• Escrito por  Ana, 2/05/2009 1:18 a. m.

  Abans de llegir l’article tenia una vaga idea de que era dignitat. Dignitat és d’aquelles paraules que utilitzo molt de tan en tan i mai sabent si estarà definint exactament el que penso. Havent llegit l’article, encara tinc menys clar quin és el significat però, si en algun punt estic d’acord amb la majoria dels comentaris, és en que la mencionada dignitat és quelcom subjectiu.
  La definició de dignitat avarca tantes accepcions i totes elles tan ambigües que no m’atreviria a dir que la dignitat ha estat “manosejada”, més aviat és que cadascú ha triat i tria el significat d’aquesta que més l’interessa per tal de donar validesa als seus arguments. Dignitat ha anat canviant de sentit al llarg del temps i ara, canvia de significat segons el context on sigui mencionada. Així doncs, tal com diu Pinker, la dignitat és un concepte al que la societat li ha donat una gran demanda moral però que per la seva subjectivitat, no pot estar al nivell d’aquesta.
  Per aquesta raó, opino que es no es pot utilitzar com a justificació moral un terme tan ambigu com dignitat ja que una paraula que tothom li dona acceptació diferent perd la seva validesa. Així doncs, estic d’acord amb Pinker en que no s’hauria de permetre que el Comitè de Bioètica de la primera potencia mundial utilitzi aquest terme per a reafirmar els arguments i, si ho fan, que com a mínim sigui fent-te’l servir sempre amb el mateix significat.
  
  14220942

   

• Escrito por  Maria 14240925, 2/05/2009 3:16 a. m.

  El uso del adjetivo digno conlleva que exista también lo indigno. Empieza el conflicto desde este primer punto dado que ¿quién se encarga de marcar los limites entre estos dos términos totalmente abstractos e arbitrarios? Por gracia o desgracia nuestra propia sociedad: nuestra cultura, religión, hábitos y tradiciones. Coincido con el artículo del profesor Pinker cuando se refiere a dignidad como un concepto ambiguo. Considero que debería ser cada persona la que pudiese escoger su regla medidora de dignidad y en base a ello actuar, respetándose siempre a si misma y por supuesto a aquellos que pudieran verse involucrados, tal y como dice la filosofía Kantiana:”...la idea de la dignidad de un ser racional que no obedece a ninguna otra ley sino a aquella que él mismo le da”. No como ocurre realmente, tal y como explica el señor Valls en su artículo, que para lo que sirve es para jerarquizar y separar a las personas según si su comportamiento es virtuoso o no.
  
  Estoy totalmente de acuerdo en que la dignidad no es más útil ni más relevante que el respeto de la autonomía de las personas, pero disto con la bioeticista Macklin, como muchos de mis compañeros, en pensar que la dignidad es un concepto inútil. En ocasiones, la palabra dignidad podría equivaler a la de autonomía, en el sentido de tener la suficiente capacidad para realizar la voluntad que se desee y ser mentalmente competente para realizarlo. En otras, más que ser sinónimo yo lo denominaría como “un saco” que engloba distintas acepciones como: autonomía, libertad de decisión, moral, respeto, honestidad y virtud entre otras. Por este motivo discrepo de la opinión de la bioeticista dado que no es que carezca de significado, simplemente es compartido y complementado con otros conceptos amoldándose a éstos en cada situación. Existe una diferencia básica entre autonomía y dignidad, y es la de posesión. La dignidad es de todos los humanos (su uso ya es individualizado y cada uno es responsable de ello) mientras que la autonomía lamentablemente no.
  
  También acepto que se considere a la dignidad humana relativa ya que la connotación de ésta varía radicalmente con el tiempo, lugar y espectador. Aún podría entender que se la calificase de fungible, no porque se gaste con su uso sino por el razonamiento que da el profesor Pinker en cuanto que El Consejo del Vaticano le da un uso de valor sagrado, no estando en peligro. Del mismo modo, no me parece que sea nociva. ¿En que momento la dignidad puede dañar a una persona? Refiriéndonos a la dignidad humana no tengo respuesta y el profesor lo ejemplifica en el artículo con un líder que impone el totalitarismo, pero no corresponde a la dignidad humana personal.
  
  Para terminar, quisiera comentar al respecto de la bioética de los teoconservadores. Este grupo de intelectuales activistas por miedo a que la sociedad se convierta en moralmente indigna prefería el retraso de los avances biomédicos que podrían ayudar e incluso salvar a tanta gente. Completamente a favor de la posición del profesor Pinker, esto si que sería verdaderamente la mayor afrenta a la dignidad humana de todas, ya que disponiendo de los medios no usarlos seria mucho peor. No nos podemos oponer al paso del tiempo y al progreso tecnológico, todo lo contrario nos tenemos que apoyar en el para conseguir encontrar la felicidad, sentirnos bien con nosotros mismos y así llegaremos a ser dignos de admiración.
  
  Maria 14240925

   

• Escrito por  Unknown, 2/05/2009 10:24 a. m.

  Como muchos de los comentarios anteriores, pienso que el concepto dignidad es muy personal, cada individuo tendría una definición para referirse a ella, pero en líneas generales todos estaríamos diciendo lo mismo; claro que cada uno de nosotros le daríamos nuestro matiz personal; podríamos compararlo cuando alguien pregunta si su color de camisa es azul o verde (cuando el color es aguamarina). Es decir, el concepto básico de dignidad es compartido por todos, sólo que hay ciertas circunstancias en las cuales podríamos estar o no de acuerdo. Por lo tanto, creo que es inútil que un consejo delibere sobre cómo definir la dignidad, podrían definir el concepto base pero no todo lo que la palabra dignidad representa.
  
  Por último recalcar, como muy bien ha dicho anna, que una persona por el hecho de no ser autónoma no deja de tener dignidad. Perder la autonomía puede ser algo que nos ocurra sin quererlo (por ejemplo padeciendo una enfermedad degenerativa) pero creo que la dignidad es algo que se pierde (o sólo se debería perder) cuando dejamos de vivir.
  
  14223134

   

• Escrito por  Alba, 2/05/2009 12:31 p. m.

  Tal i com ja han comentat la majoria dels meus companys, considero que la paraula dignitat, com a terme abstracte que és, pot tenir múltiples interpretacions i definicions i que, per tant, resulta inútil intentar arribar a una conclusió final, ja que la definició hauria de ser tan ampla i contemplar tants aspectes diferents, que acabaria perdent tot sentit.
  Opino també, que la dignitat no és un concepte estancat i permanent, sinó que al llarg de la història ha anat modificant-se i adaptant-se als canvis que ha anat patint la societat i que li han permés d'evolucionar. Recordem sinó els exemples citats als textos: què potser no es considerava menys dignes a les persones de raça negra fa només 150 anys en alguns llocs? Per tant, considero que argumentar que certes àrees d'experimentació mèdica, tècnica o de qualsevol àmbit de la ciència estan atentant contra la "dignitat humana" és simplement una manera de crear polèmica, de "manosejar" la dignitat, eliminant les múltiples interpretacions que se'n poden fer, per agafar-ne només una, la que interessa. Amb això no vull dir que cregui en una llibertat total per experimentar, sense límits, simplement crec que la ciència hauria d'avançar alhora que ho fa la majoria de la societat.
  Pel que fa a si la dignitat és o no útil a la medicina, si forma part de l'autonomia dels pacients o no, coincideixo amb el que han dit alguns companys, de que una persona sense autonomia, pel motiu que sigui, segueix sent igual de digna que qualsevol altra. Personalment, m'inclino a pensar que la dignitat humana es pot entendre com el respecte que mereix cada persona pel simple fet de ser persona.
  
  
  14212914

   

• Escrito por  Just a girl..., 2/05/2009 1:13 p. m.

  La majoria de companys coincideixen en definir la dignitat com un concepte abstracte i que per ser definit hauria d’incloure un munt de criteris. Jo crec que s’ha d’anar més enllà. La dignitat és quelcom personal. Amb això vull dir que és la persona qui decideix el que creu digne o indigne. Per això, a l’article podem veure la discrepancia entre el redactor Steven Pinker i el Sr Leon R. Kass, tant criticat durant l’article. La diferencia d’opinió es basa sobretot en que Kass defineix la dignitat des del posicionament religiós mentre que Pinker intenta descriure’l com a concepte laic. Queda molt clar, tal i com diu a l’article, que la Dignitat ha de ser observada com quelcom relatiu: depén de la cultura, l’època i la persona que la sostenten.
  Coincideixo amb Pinker al concluir que la paraula Dignitat té avui dia molt poc ús. Depèn de la concepció de cada persona sobre el que entèn per dignitat, i com a tal, és un concepte que no hauria de ser generalitzat. A ética mèdica parlem sobre l’autonomia de la persona i com aquest dret ha d’estar per sobre de qualsevol altre de la persona. Per tant, trobo que si tenim dret i llibertat a escollir el que és millor per a nosaltres, també hauríem de poder definir el que nosaltres considerem digne, tot i aquesta dignitat difereixi de la d’algú altre.

   

• Escrito por  Just a girl..., 2/05/2009 1:14 p. m.

  La majoria de companys coincideixen en definir la dignitat com un concepte abstracte i que per ser definit hauria d’incloure un munt de criteris. Jo crec que s’ha d’anar més enllà. La dignitat és quelcom personal. Amb això vull dir que és la persona qui decideix el que creu digne o indigne. Per això, a l’article podem veure la discrepancia entre el redactor Steven Pinker i el Sr Leon R. Kass, tant criticat durant l’article. La diferencia d’opinió es basa sobretot en que Kass defineix la dignitat des del posicionament religiós mentre que Pinker intenta descriure’l com a concepte laic. Queda molt clar, tal i com diu a l’article, que la Dignitat ha de ser observada com quelcom relatiu: depén de la cultura, l’època i la persona que la sostenten.
  Coincideixo amb Pinker al concluir que la paraula Dignitat té avui dia molt poc ús. Depèn de la concepció de cada persona sobre el que entèn per dignitat, i com a tal, és un concepte que no hauria de ser generalitzat. A ética mèdica parlem sobre l’autonomia de la persona i com aquest dret ha d’estar per sobre de qualsevol altre de la persona. Per tant, trobo que si tenim dret i llibertat a escollir el que és millor per a nosaltres, també hauríem de poder definir el que nosaltres considerem digne, tot i aquesta dignitat difereixi de la d’algú altre.

   

• Escrito por  Marta, 2/05/2009 3:11 p. m.

  14230101
  
  
  Intentar llegar a definir el concepto dignidad, tal como se intentó en el consejo mencionado en el artículo, es como conseguir que a todos nos guste el mismo sabor de helado. Como ya se ha mencionado anteriormente en otros comentarios, y el mismo autor del articulo escribe, la dignidad más que subjetiva es plural y totalemente dependiente de cada persona ( y a su vez esa persona estará influida por su sexo, edad, época, clase social...).
  Esta pluralidad del concepto dignidad nadie (o casi nadie) la pone en duda. Yo no creo que no se pueda definir, si no que no se puede definir de forma única.
  
  Yo más que dignidad, estoy deacuerdo con el concepto de autonomia defendido por Ruth Macklin. La dignidad (entendida por mí, una adolescente que vive en el siglo XXI) probablmente no podrá ser aceptada igual por mi abuelo, por poner un ejemplo, ni por el señor Kass mencionado en este artículo. Podriamos mantener el debate durante horas y seguramente no llegariamos a ningun entendimiento ni nos acercariamos siquiera a ello.
  
  Lo que sí es igual para todos es el concepto de autonomia y respeto por los demás. Intentar que Católicos Protestantes acepten el aborto creo yo que es algo imposible y no tiene ningun sentido planteárselo. Por lo que hay que luchar es por defender la libertad individual de cada persona, para decidir lo que és mejor para ella, y el DEBER de los demás de respetar dicha decisión. siempre y cuando por supuesto ella misma con sus decisiones esté respetando la autonomía y libertad de los demás. Sin imposiciones de ningun tipo. Y creo que ahí está la clave del asunto.

   

• Escrito por  Marta, 2/05/2009 3:13 p. m.

  14230101
  
  
  Intentar llegar a definir el concepto dignidad, tal como se intentó en el consejo mencionado en el artículo, es como conseguir que a todos nos guste el mismo sabor de helado. Como ya se ha mencionado anteriormente en otros comentarios, y el mismo autor del articulo escribe, la dignidad más que subjetiva es plural y totalemente dependiente de cada persona ( y a su vez esa persona estará influida por su sexo, edad, época, clase social...).
  Esta pluralidad del concepto dignidad nadie (o casi nadie) la pone en duda. Yo no creo que no se pueda definir, si no que no se puede definir de forma única.
  
  Yo más que dignidad, estoy deacuerdo con el concepto de autonomia defendido por Ruth Macklin. La dignidad (entendida por mí, una adolescente que vive en el siglo XXI) probablmente no podrá ser aceptada igual por mi abuelo, por poner un ejemplo, ni por el señor Kass mencionado en este artículo. Podriamos mantener el debate durante horas y seguramente no llegariamos a ningun entendimiento ni nos acercariamos siquiera a ello.
  
  Lo que sí es igual para todos es el concepto de autonomia y respeto por los demás. Intentar que Católicos Protestantes acepten el aborto creo yo que es algo imposible y no tiene ningun sentido planteárselo. Por lo que hay que luchar es por defender la libertad individual de cada persona, para decidir lo que és mejor para ella, y el DEBER de los demás de respetar dicha decisión. siempre y cuando por supuesto ella misma con sus decisiones esté respetando la autonomía y libertad de los demás. Sin imposiciones de ningun tipo. Y creo que ahí está la clave del asunto.

   

• Escrito por  Anónimo, 2/05/2009 5:05 p. m.

  Dignitat. Què és exactament? Si ningú és capaç de donar una definició que satisfaci a tothom com podem discutir-la? Passa a ser una paraula abstracte i allò abstracte representa una cosa diferent per a cada un.
  Suposo que aquí està el problema, i on la gent (religions i grups polítics) aprofiten per posar-se la dignitat " a la butxaca". És a dir, aprofiten la influència que tenen sobre els seus seguidors per jutjar les accions de dignes o no segons els seus ideals.
  Però això significa que sigui inútil? No.
  En Medicina, per exemple, ho hauria de ser. És útil en casos en el que la persona ha perdut l'autonomia, el dret a decidir per ell mateix, el que li convé o és digne per ell del que no.
  S'han d'establir, per tant, unes pautes, que seran també conflictives.

   

• Escrito por  Nuestros Viajes Baratos, 2/05/2009 6:55 p. m.

  De las -hasta 8- acepciones del termino “dignidad” que nos podemos encontrar en el diccionario de la RAE, ninguna hace referencia a su significado puramnete ético, igual que sucede con el concepto “bonito”, que apenas es definido mediante sinónimos que presentan el mismo obstáculo semántico: la subjetividad.
  
  Es decir, no podemos estrablecer un significado absoluto de niguno de estos términos porque son una concepción única e individual que cada uno tiene de la realidad:
  Así, no sería justo que ningún “Consejo Presidencial de la Hermosura” tratase de imponer, y establecer como referente, su concepción de lo que es y no es bonito; lo mismo sucede con el Consejo Presidencial de Bioética de los EEUU y su versión de la dignidad (generada probablemente por itereses de tipo no médico ni ético, sino, tal y como dice el señor Pinker, Teoconservadores), no sería correcto que tratasen de imponer coactivamente sus ideas, ya que podrían estar incumpliendo el propio Deber Ético de no ocasionar daños evitables, al no buscar el consenso con el individuo (el paciente) sobre lo que son beneficios y perjuicios.
  
  Dicho esto, podemos deducir que el respeto a la dignidad, el derecho a ella, no es más que el repeto y el derecho a la toma de decisiones de cada individuo, es decir; el derecho a la autonomía, y que, por tanto; la dignidad es un concepto del que podemos prescindir en el campo de la Bioética.
  
  Llegados a este punto, se nos plantea el problema expuesto por muchos de mis compañeros: ¿Qué sucede con la dignidad cuando un individuo carece de autonomía? No es que la pierda o que no tenga derecho a ella, sino que no puede tomar la decisión de cuál es su dignidad particular. Tal vez, en esos casos, en ausencia absoluta de conocimiento de la voluntad del paciente, si sería necesario recurrir a un concepto amplio de dignidad establecido por la sociedad.
  
  NIUB: 14261612

   

• Escrito por  Unknown, 2/05/2009 7:57 p. m.

  Dignitat, autonomia, llibertat... són tants els conceptes que poden intervenir en la pràctica mèdica, incloent-los tots ells en mots abstractes, difícils de definir, delimitar i evitar fer-los conceptes individuals. Com podem emprar-los, doncs, com a argument d’actes mèdics sense que impliquin aspectes morals, culturals, dependents de cadascú?
  És cert que dins la medicina hi ha d’haver uns certs criteris a seguir, unes pautes delimitades que ens ajudin a encaminar els nostres actes com a futurs metges, però no crec que basar-los en una classificació que prengui com a fonament el fet de si són dignes o no sigui el més encertat; (i menys encara desprès de llegir l’article i veure que els components que formen el Consell Presidencial de Bioètica d’EEUU tenen una ideologia tan clarament religiosa) fins i tot m’atraviria a dir que és un risc que serà millor evitar.
  Amb tot, no defenso la inutilitat general de la paraula dignitat tot i que si que penso que no és un fonament prou clar en l’ús de la medicina.
  A més a més afegiria que confio en la racionalitat que tan ens caracteritza als humans per a dur a terme els nostres actes, deixo que em classifiqueu d’idealista.
  
  NIUB:14268424

   

• Escrito por  Unknown, 2/05/2009 10:41 p. m.

  Tots els temes que envolten l’ètica i, en part, també la filosofia són idees molt abstractes i subjectives per la qual cosa costa molt englobar-les en un pensament homogeni, majoritari i més o menys objectiu.
  Com es pot veure en els dos articles que hem llegit, la dignitat és un clar exemple d’aquest problema. És un concepte molt difícil d’acotar en què hi ha una gran diversitat d’opinions respecte al seu significat i la manera de fer-lo servir.
  Des del punt de vista de la utilitat de la dignitat hi ha dos pensament contraposats. Per alguns la dignitat és un concepte molt útil i en el qual s’hauria de fonamentar la bioètica com és el cas de Kass, un dels membres del Consell Presidencial sobre Bioètica. Fins i tot, usen aquest concepte per defensar totes les seves opinions, la majoria seguint una influència catòlica, en contra dels avenços que es fan en el camp de la investigació científica (Kass va prohibir treballar amb cèl•lules mare). En canvi, altres, seguint el pensament de Macklin, creuen que la dignitat és un concepte inútil que es pot suplir perfectament amb un altre concepte molt més treballat i delimitat com és el de l’autonomia personal, la capacitat que té una persona de prendre les seves pròpies decisions en una situació concreta.
  Per altra banda, també hi ha disparitat al voltant del significat de dignitat. Segons el filòsof Kant i els seus seguidors, l’únic dret innat que tenim és la llibertat moral, és a dir, que la dignitat és la capacitat que tenim de donar-nos la llei moral a nosaltres mateixos. Pel contrari, segons la mentalitat conservadora, la dignitat és la capacitat d’acatar la llei que ens és donada externament (moltes vegades per un ésser superior, un Déu).
  Segons la meva opinió, el fet de no haver-hi un consens sobre què vol dir dignitat pot donar lloc a una multiplicitat d’interpretacions i en conseqüència a una manca de comunicació quan dos interlocutors volen fixar els límits de concordança sobre aquest concepte. S’hauria d’acotar el seu significat per tal que algun dia pugui ser un concepte útil per a tothom.
  
  14234732

   

• Escrito por  Sandra Pérez, 2/05/2009 11:24 p. m.

  El concepte de dignitat humana és subjectiu; depén del valor personal que li atroguem. És diferent entre cultures, és diferent al llarg del temps, de l’educació que rebem, de l’entorn o creixem. De fet, igual que no hi ha dues persones que pensin exactament de la mateixa manera segurament no hi ha dos conceptes de dignitat iguals.
  El concepte de dignitat fa referència al respecte, a viure en determinades condicions, … en general fa referència a la llibertat i al dret de cada persona a viure com vol.
  Al ser un concepte tan relatiu i que fa referència a la llibertat individual no entenc com un grup de persones en concret pot agafar-lo i utilitzar-lo com a argument per a decidir què es pot fer i què no, sobretot si parlem d’impedir d’utilitzar la nova tecnologia per a millorar la vida i la salut i disminuïr el patiment de les persones. De fet, segurament aquest grup d’experts prendrà unes desicions que a mi o altres persones ens podrien semblar “indignes”.
  Crec que no tot el que sigui possible de fer en el cap mèdic i tecnològic s’ha de fer de manera necessària i que per tant, d’alguna manera, els avenços en aquest camp s’han de controlar/regular d’alguna manera, però no pas a partir d’un grup d’experts designats per un govern i que majoritariament pretenen imposar els seus pensaments religisos. Crec que si aquests avenços repercutiran a tota la població en general, tots hauríem de poder dir la nostra respecte a això.
  
  Estic d’acord en què és estúpid utilitzar el concepte de dignitat per prohibir de fer determinades coses ja que, com diu l’autor de l’article, tots nosaltres en renunciem dia a dia per obtenir altres coses. Utilitzem a diari la “dignitat” com si fos un terme inviolable, impossible de transgredir, però en realitat dia a dia ens trobem amb situacions indignes (ens permitim trobarnos en situacions indignes). Per això estic d’acord en què el concepte de dignitat humana potser no és el més correcte ni el més útil de cara a les actuacions médiques i biomèdiques i el respecte a l’autonomia de les perones té més sentit i és més clar i concret per a nosaltres. Com diu l’article és estúpid basar desicions bioètiques en el concepte de dignitat humana, Però de cap manera crec que el concepte sigui estúpid en si mateix ja que representa una cosa molt valuosa sobre la qual fem desicions al l’hora d’actuar en molts moments de la nostra vida.
  
  14230112

   

• Escrito por  Clara, 2/05/2009 11:51 p. m.

  L’article de Pinker posa en qüestió el paper del consell presidencial sobre bioètica dels estats units (o els seus integrants) ja que considera que els seus membres no tenen dret a imposar a la societat el seu particular concepte de dignitat humana.
  
  Des del meu punt de vista, el concepte de dignitat és subjectiu: depèn del valor personal que li atorgui cada persona, del moment històric, de l’educació, del lloc on es viu, etc. Un ha de ser digne amb ell mateix i segons les pròpies conviccions morals. El concepte de dignitat de dues persones diferents no té perquè ser igual. Així, pot ser que el senyor Kass consideri “que menjar un gelat a xarrupades com un animal” sigui un fet indigne. Pot ser que per a mi sigui indigne que el senyor Kass pensi que té el dret a imposar el seu criteri a la resta de la societat. Té raó ell o en tinc jo? Certament, cadascú creu que te raó i que no s’equivoca. Si pregunto a altres persones si és més indigne qui menja el gelat a xarrupades o qui pensa que pot imposar el seu criteri als demes obtindré respostes diferents i cada resposta es basarà en la les conviccions morals de l’individu que respongui.
  
  Des del meu punt de vista la funció d’un comitè com el de bioètica és el d’ajudar a canviar les lleis per tal de que aquestes s’ajustin als valors majoritaris en cada moment i no el de valorar la dignitat o indignitat de les diferents posicions. Només pot acceptar o entendre que els individus poden pensar diferent i que mentre la convicció d’un no faci mal a la de l’altre totes han de ser respectades.
  
  Pel que fa a la bioètica, Pinker es pregunta com pot ser que una tecnologia que aporti avenços importants a nivell de la salut pugui ser refusada amb l’argument de que ofent la dignitat humana. És digne que una persona hagi de morir perquè els membres d’un comitè consideren que investigar amb cèl•lules mare és indigne? Aquí s’hauria d’aplicar el conegut pensament de John Sturart Mill: “la màxima felicitat per al màxim nombre de persones”. I avui, al segle XXI, la societat anhela batre el càncer, o exigeix que tots mengem amb coberts per no semblar animals? A nivell individual, ambdues opcions seran vàlides, però si estàs en un comitè que ha d’orientar l’ètica del sistema de salut del teu país, cal respectar el dret a l’autonomia personal i deixar que cada individu actuï segons el seu propi concepte de dignitat sempre i quant d’això no en resulti un mal per als altres.
  
  Clara
  14225234

   

• Escrito por  Laura,14226435, 2/06/2009 5:41 a. m.

  En la meva opinió, la dignitat no és un concepte inútil com a valor personal (entenc la dignitat humana com el respecte que mereix l’èsser humà com a persona), i aquí coincideixo amb molts de vosaltres, però també entenc i coincideixo amb Pinker quan diu que és inútil com a base per regir les decisions i la pràctica mèdica. M’explico.
  Certament no es pot establir com a criteri universal per justificar cap actuació una dignitat humana que ningú coincideix en definir. Si bé aquesta dignitat existeix com a concepte en cada un de nosaltres, precisament per això està afectada per la cultura, l’educació, les experiències, els valors, la religió (o la no-religió), la situació... personals, i per tant no existeix com a concepte global i homogeni. Tal i com explica Steven Pinker, és un concepte que canvia amb el temps, que s'adapta als canvis de la societat, és totalment diferent tenint en compte l'edat, el sexe, la cultura i la situació personal de cada individu, i cal respectar l’autonomia de les persones i no voler imposar unes actuacions definides des d’un concepte de dignitat que és tan efímer i subjectiu.
  El que és o no és digne depèn de cada un de nosaltres, i basar en aquest criteri les actuacions d’una persona o els tractaments que rebi implicaria adoptar la definició de què és digne segons uns pocs (els que regulèssin l’àmbit mèdic) sense tenir en compte la pluralitat que hi ha en la societat. Això és el que ens vé a dir Pinker en el seu article, i hi estic d’acord. Ara, d’aquí a afirmar “la dignitat és un concepte inútil”... trobo que caldria matissar ja en el títol que ens referim a inutilitat des del punt de vista funcional per definir les actuacions mèdiques (ja que si no la rotunditat inicial espanta!), perquè hi ha altres àmbits en els que si que és ùtil, com ara el personal: per regir els actes personals d’acord amb un mateix. En aquest sentit no és gens inútil, sinò necessària: cal que cadascú es planteji el que entén per dignitat, i que tracti a les persones com a tals en el dia a dia i no només si es tracta d’un professional sanitari.
  També voldria matissar que les limitacions en medicina no les ha de posar el concepte de dignitat del metge, sinò del pacient: ell serà qui esculli si per ell allò (una situació, un tractament, un estil de vida, una situació clínica...) és digne o no, i si ho vol o no. Per tant relacionem amb el dret a l’autonomia del pacient, i el deure ètic del metge de respectar-la.
  
  Laura, 14226435

   

• Escrito por  Laura,14226435, 2/06/2009 5:42 a. m.

  En resposta a la Txinxeta, jo també crec que és impactant “el que s'explica sobre el Consell Presidencial de Bioètica dels Estats Units. Com és possible que actualment, i tenint en compte que aquest és un dels països més avançat en recerca científica, les bases que regeixen la vessant bioètica d'aquesta recerca estiguin literalment originades en individus que pretenen imposar el seu criteri personal, i merament religiós, com és obvi segons es pot entendre en els seus arguments?”, però no és pas sorprenent. Pensa en la política que porten fent els Estats Units aquests últims anys... la falta de respecte al dret d’autonomia no està només en imposar el seu concepte particular de dignitat!
  
  Per altra banda coincideixo rotundament amb l’Helena quan amb altres paraules ens vé a dir que prou de discutir sobre què és i què no és la dignitat (cosa que a més ja sabem que no duu enlloc, perquè cadascú en té un concepte personal i no aconseguiriem posar-nos d’acord), i a favor d’ella o de l’autonomia comencem a avançar en temes encara tan polèmics i sense resoldre com és ara l’eutanàsia. A més aquesta reivindicació em recorda al títol del nostre debat: la manoseada dignidad humana! Tots hi fiquem cullerada, tots hi tenim la nostra opinió, tothom la “manosea”... quant de suc se li’n pot extreure!
  
  Laura, 14226435

   

• Escrito por  GIBUV, 6/07/2009 3:40 p. m.

  El profesor Diego Gracia nos recuerda el concepto de dignidad humana, perfectamente definido desde Kant (http://servicios.laverdad.es/servicios/cuadernossalud/pg240307/suscr/nec2.htm). Al hombre se le puede violentar impidiéndole el ejercicio de su autonomía, se le puede humillar con trabajos cercanos a la esclavitud (en cuanto a jornadas, remuneración y reconocimiento de derechos) o hasta negarle el derecho a la libertad (como sucedió durante el siglo XX en algunos países gobernados por el socialismo real o el nacionalsocialismo), pero no por ello dejará de ser digno de reconocimiento como ser humano. Y, como recuerda el psiquiatra Vicktor Frankl, nadie le puede imponer desde fuera la actitud con la que afronta su destino.
  Aceptar la autonomía del paciente sin reconocer su dignidad tiene, entre otras, la consecuencia de llamar eufemísticamente consentimiento informado a lo que en muchas ocasiones de práctica real no es sino un consentimiento “asustado”
  Ana Costa

   

• Escrito por  tallerchapaypintura, 12/06/2011 10:59 p. m.

  creo que la dignidad de hoy en día que comenta Maria Francis es totalmente verdad, en que mundo vivimos, la dignidad queda en muy pocas personas, capaces de apartar el materialismo y ayudar a las personas

   

• Escrito por  Unknown, 6/09/2012 7:52 a. m.

  Estoy de acuerdo con Maria Francis, pienso que esta palabra, dignidad, es de esas tantas otras palabras que debería ser super sencilla de entender y que todos deberíamos usarla como referencia para un montón de cosas de la vida diaria, pero sin embargo no es así, pienso que esto es lo realmente importante para analizar.
  
  Juan - Residencial Tercera Edad

   

Participar  |  Volver